Un model de finançament que no trenca Espanya

Els consellers d’Economia del PP van escenificar ahir un front comú contra la proposta de nou finançament autonòmic pactat i presentat pel Govern central i ERC. La seua postura ja estava clara a l’arribar a la reunió, quan la d’Andalusia va afirmar que el partit tenia “un menú del dia precuinat per l’independentisme”, i els seus homòlegs d’altres comunitats es van pronunciar en la mateixa línia i gairebé en els mateixos termes, evidenciant que els populars portaven la lliçó ben apresa. És cert que el nou model ha estat acordat pel PSOE amb Esquerra, que és un partit independentista. Ara bé, de veritat es pot dir que és un model pensat per afavorir la independència de Catalunya en detriment de la resta d’Espanya? La resposta és no. Aprovar-ho suposaria injectar 21.000 milions d’euros als governs autonòmics que formen part del règim comú (País Basc i Navarra tenen concert econòmic) i rebutjar-ho implica seguir sense aquests recursos i mantenir un sistema que està caducat des del 2014. Aquesta última dada il·lustra com poques la incapacitat de les principals formacions polítiques de sortir de les trinxeres partidistes en benefici del bé comú.

Paradoxalment, la comunitat que més fons rebria en termes absoluts, si tirés endavant la proposta, és Andalusia, al davant de Catalunya, i si es calcula per habitant, serien Múrcia, València i Castella-la Manxa. A les tres primeres governa el PP i a la quarta el socialista Emiliano García-Page, que també l’ha rebutjat sense embuts des del primer moment, després d’haver destacat durant tota aquesta legislatura per les seues crítiques als pactes de Pedro Sánchez amb forces independentistes.

Cal preguntar-se què diria el PP si el Govern central acordés ara la cessió a les autonomies de la gestió del 30% de l’IRPF i de sis impostos la recaptació dels quals fos equiparable als de patrimoni, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, successions i donacions i joc, així com competències similars a les de trànsit, l’ordenació i gestió del litoral, la gestió dels ports o les polítiques actives d’ocupació. Això és el que va fer José María Aznar el 1996 per garantir-se el suport de CiU i poder governar després de les eleccions generals del març del 1996, que el seu partit havia guanyat sense majoria absoluta. No només això, sinó que va eliminar la figura del governador civil, que estava vigent des de feia més d’un segle i mig, ja que havia estat instaurada el 1824, per substituir-la per la del subdelegat del Govern, i a més va accedir a la professionalització de l’exèrcit per posar fi al servei militar obligatori, que també tenia més d’un segle d’antiguitat. Ni llavors es va trencar Espanya ni es trenca ara, però els que eren adversaris polítics han passat a ser enemics.