Que Adamuz no sigui Angrois
La catàstrofe ferroviària d’Adamuz és difícil d’entendre perquè els dos trens implicats eren nous, havien passat tots els controls, circulaven a 205 i 210 quilòmetres per hora, clarament per sota del límit de 250 en aquest tram, i el sinistre va tenir lloc en una recta en la qual s’havien revisat les vies el mes de maig passat. Si a això afegim que la tragèdia no es va produir, com es va creure en un primer moment, al col·lidir vagons de l’Iryo amb altres de l’Alvia, sinó que sembla que primer van descarrilar els primers i després, de forma independent, ho van fer els segons sense arribar a xocar entre ells, queda clar que el més probable és que el motiu de la catàstrofe sigui alguna circumstància de la via o del terreny en aquest tram. Per tot això té raó el ministre Puente a dir que el sinistre ha estat molt estrany, però sobretot ha estat terrible. Ha arribat l’hora que l’Estat es comporti a l’altura de les circumstàncies davant d’una catàstrofe d’aquesta magnitud, perquè no sempre ho ha fet. En realitat, no ho va fer en l’anterior tragèdia ferroviària comparable, la que es va cobrar 80 vides a la localitat gallega d’Angrois. En aquell cas les famílies de les víctimes mai no es van sentir acompanyades per l’Estat. En tretze anys només s’ha arribat a condemnar en primera instància un excap de seguretat d’Adif pel fet que el tram en el qual es va produir el sinistre no comptava amb un sistema de seguretat que pogués impedir que l’Alvia sinistrat agafés un revolt a una velocitat excessiva per la negligent actuació del maquinista, també condemnat. Aquest excap de seguretat va arribar al banc dels acusats per la decidida actuació de les famílies de les víctimes, que en cap moment van comptar amb el suport d’una administració que va intentar que el cas es quedés en el maquinista com a boc expiatori. La clamorosa evidència que un risc catastròfic no es pot deixar en mans d’una sola persona, ja que sempre hi ha la possibilitat de l’error humà, va portar finalment a la condemna de l’excàrrec acusat, malgrat que els familiars no van aconseguir passar d’allà. En el cas d’Adamuz sembla que no hi pot haver errors de maquinistes, per la qual cosa l’administració haurà d’assumir possibles responsabilitats sense cap possibilitat de buscar algun boc expiatori. I de passada, també podria aprofitar per plantejar-se què s’està fent tan rematadament malament com perquè, en un país que és el segon del món en quilòmetres d’alta velocitat, només darrere de la immensa Xina, es puguin produir dos catàstrofes tan terribles com les d’Angrois i Adamuz, que s’han endut la vida d’almenys 120 persones en tan sols tretze anys, que és més imperdonable encara si es pensa que aquesta aposta per l’alta velocitat s’ha fet a costa d’unes Rodalies que constitueixen un vergonyós infern diari.
