La improbable unitat de l’esquerra
El portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, s’ha convertit en les últimes setmanes en el paladí d’una confluència de les formacions a l’esquerra del PSOE per poder maximitzar els escons en les pròximes eleccions generals, amb l’objectiu que PP i Vox no aconsegueixin la majoria necessària per governar. Dimecres va presentar oficialment aquesta proposta en un acte conjunt a la capital de l’Estat al costat del dirigent de Més Madrid Emilio Delgado. “Quin sentit té que catorze esquerres que representen el mateix ens presentem per separat?”, va afirmar, per contraposar aquesta divisió amb el fet que Vox pràcticament no té rival a la dreta del PP. La seua aposta és que tots aquests partits es coordinin sobre la base d’un programa consensuat en quatre eixos fonamentals i creïn un grup interparlamentari. Sobre el paper la proposta sona atractiva, i aquesta presentació va ser tot un èxit de convocatòria, perquè va omplir fins a la bandera la sala on es va celebrar. Ara bé, la dificultat de l’empresa queda reflectida en el fet que algunes de les principals formacions a les quals interpel·lava Rufián no hi van enviar cap representant, com EH Bildu, Podem i el BNG, ni tampoc no hi va assistir Oriol Junqueras, el màxim dirigent del seu partit. A més, demà tindrà lloc un altre acte similar: el de la refundació de Sumar, en la qual Moviment Sumar, Més Madrid, comuns i IU es comprometran a tornar a presentar-se junts. Per articular una coalició tan gran com la que propugna el diputat d’ERC cal molta generositat per part de tothom i posar en un segon pla l’interès partidista de cadascú, per la qual cosa l’èxit d’aquesta iniciativa sembla més que difícil. Un exemple que ho il·lustra és el que va passar en les últimes eleccions autonòmiques d’Aragó, on la Chunta Aragonesista, Izquierda Unida i Podem es van presentar per separat després de fracassar les negociacions per a una llista única. Als primers els va anar bé, els segons van mantenir tot just el seu diputat i els tercers es van quedar sense representació. En canvi, Vox va duplicar el número d’escons i juntament amb el PP van superar folgadament el 50% dels vots.
Cúpula policial sense control
La dimissió forçada del director adjunt operatiu de la Policia Nacional, José Ángel González, al ser investigat com a presumpte autor de la violació d’una agent, ha posat de nou en dubte la gestió del ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska. Ell no té la culpa d’aquest escàndol, però el problema és que no sembla controlar les barrabassades de la cúpula policial, entre les quals figura el nomenament per part de González d’un condemnat per assetjament com a comissari en cap de Lleida.
