SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Per modesta, humil o petita que sigui una casa, és una mica més que quatre parets. Una societat s’hauria de mesurar per la forma en què tracta els qui menys tenen. I poques situacions interpel·len amb tanta força la nostra consciència col·lectiva com la de les persones mal anomenades “sense sostre”, com si aquesta situació els definís com a persones. Dormir al carrer suposa perdre seguretat, intimitat, estabilitat, salut i, massa vegades, l’esperança. Per això resulta especialment rellevant que experiències com el programa Housing First desenvolupat a Lleida per la Paeria i Sant Joan de Déu hagin demostrat durant una dècada que l’habitatge pot ser la porta d’entrada a una nova vida.

Les dades parlen per si soles. Més de mig centenar de persones han abandonat situacions d’exclusió extrema gràcies a un model que situa l’habitatge en el centre de la intervenció social. Davant d’enfocaments que exigeixen resoldre prèviament altres problemes, Housing First parteix d’una idea senzilla però profundament humana: ningú pot reconstruir la seua vida si abans no disposa d’un lloc segur des del qual fer-ho. Tenir una clau, una adreça, un espai propi on descansar i organitzar l’existència, constitueix el primer pas cap a la recuperació de l’autonomia personal, la salut emocional, l’ocupabilitat i la integració comunitària.

El papa Lleó XIV també ha posat el focus sobre aquestes realitats que, amb massa freqüència, queden invisibles. El seu encontre amb persones sense llar a Madrid i la seua insistència que la societat no pot ignorar els més vulnerables representen un recordatori oportú per a les institucions i per a la ciutadania. Més enllà de les conviccions religioses de cadascú, el missatge del papa conté una veritat cívica fonamental: cap democràcia pot considerar-se plenament justa mentre milers de persones no tinguin un dret tan bàsic com un habitatge. El sensellarisme no pot continuar ocupant un lloc marginal en el debat públic. Ha de formar part de l’agenda política amb la mateixa urgència amb què s’aborden altres grans desafiaments socials. L’experiència de Lleida demostra que, quan s’ofereix una oportunitat real, moltes persones són capaces de reconstruir el seu projecte vital. El que falta no són solucions, sinó voluntat política per convertir-les en una prioritat.

Darrere de cada xifra hi ha una persona. I darrere de cada persona sense llar hi ha una pregunta incòmoda que interpel·la tota la societat: quina dignitat pot defensar una comunitat que accepta que alguns dels seus membres no tinguin ni tan sols un lloc on viure? La resposta hauria de ser clara. L’habitatge no és únicament una política pública. És una eina de dignificació humana.

tracking