L’escanyolit parc d’habitatge social
La Generalitat ha exclòs aquesta setmana Lleida ciutat, Cervera i Guissona de les zones de mercat residencial tensionat al considerar que han millorat les condicions d’accés a l’habitatge, per la qual cosa no cal aplicar límits al preu del lloguer. Segons la consellera de Territori, Sílvia Paneque, la intervenció del mercat ha de ser “temporal i extraordinària” i s’aplica als municipis en els quals l’import mitjà del lloguer o la hipoteca supera el 30% dels ingressos o bé el seu import ha pujat més de 3 punts percentuals sobre l’IPC els últims tres anys. Analitzant les estadístiques oficials, és cert que el preu dels arrendaments a Lleida s’ha contingut, que no disminuït. El 2023, la seua mitjana era de 545,56 euros al mes, d’acord amb les fiances dipositades en el registre de l’Incasòl, mentre que ara és de 553,43. L’altra cara de la moneda la constitueix el fet que el nombre de pisos en oferta ha tendit a la baixa, mentre que s’ha disparat la del lloguer d’habitacions, perquè molts propietaris la veuen com la via per aconseguir una millor rendibilitat. La dificultat de l’accés a una vivenda s’ha convertit en un dels principals problemes per als ciutadans, especialment per als joves.
En aquest context, l’administració no pot quedar-se de braços plegats i ha d’impulsar mesures per intentar facilitar-lo. La declaració de zones residencials tensionades pot ser una, però es troben a faltar iniciatives que comportin un canvi de l’estructura del mercat per potenciar el parc d’habitatge social. D’acord amb diversos estudis publicats els últims anys, a Espanya només representa entre el 2,5% i el 3,3% del total, mentre que la mitjana de la Unió Europea supera el 9%, tres vegades més. Davant d’aquesta situació, seria aconsellable que les administracions amb competències en aquesta matèria intentessin consensuar amb les empreses privades les alternatives que facin viable la construcció d’aquest tipus de pisos més assequibles i que, alhora, impulsessin promocions de titularitat pública, que haurien de ser destinades prioritàriament a les persones que ho tenen més magre per trobar un habitatge al mercat privat i a les que necessiten un allotjament d’emergència.
Així mateix, cal materialitzar d’una vegada el pla perquè els pisos que estan en mans de la Sareb passin a ser públics i engrosseixin l’oferta de lloguer social una vegada condicionats, perquè una gran part estan en males condicions. Només a la província de Lleida són gairebé un miler, un terç dels quals a la capital. I finalment, no estaria de més un pacte polític en el qual les principals formacions acordessin un mínim comú denominador que permetés desenvolupar actuacions a llarg termini. Cal demanar-ho en nom de l’interès general, malgrat que la polarització actual ho faci impossible.
