Vanitati vent
Entre els escriptors del segle XX, l’argentí Jorge Luis Borges és probablement qui millor ha reflexionat sobre la relació entre coneixement, ordre i col·leccionisme, com a temptatives de donar sentit a un món infinit i desordenat. Aquesta tensió travessa tota la seua obra i mai no es resol del tot. L’ordre és el gest humà que ens permet avançar; el caos, la dimensió que ens recorda les nostres limitacions.
En un dels seus llibres, cita una classificació d’animals extreta d’una enciclopèdia xinesa imaginària: “Pertanyents a l’emperador, embalsamats, domesticats, porcells de llet, sirenes, fabulosos, gossos errants, innombrables, dibuixats amb un pinzell de pèl de camell, que han trencat un gerro o que de lluny semblen mosques.”
Les nostres biblioteques, els nostres arxius, fins i tot les nostres bases de dades digitals, són intents de fixar un univers que es resisteix a ser domesticat. Davant la immensitat, el que construïm és provisional, potser anecdòtic. Igual que en l’Eclesiastés, un dels llibres més filosòfics de la Bíblia, Borges ens recorda que l’ordre que creem no és més que un artifici davant la complexitat del món. Tot, al capdavall, és “vanitat i vent”.
Aquesta constatació no és un gest de resignació, sinó una invitació a mirar el món amb una altra actitud. Acceptar el caos no vol dir deixar de pensar o de classificar, sinó fer-ho amb la consciència que la realitat sempre en desbordarà els límits.
I si, a la manera borgiana, per tancar aquesta reflexió dominical, m’atrevís a encetar una classificació dels objectes que m’intriguen? Monedes estrangeres retirades de la circulació. Pedres recollides sense motiu aparent. Plomes estilogràfiques amb la tinta assecada. Fotografies on ningú mira a l’objectiu. Claus que obren portes inexistents. Caixes petites amb coses encara més petites a dins. Soldadets de plom solitaris. Llibretes sense estrenar. Un inventari arbitrari i que, amb el permís de Marie Kondo, potser no desperta alegria però explica més coses que una llista meticulosa. Les petites coses que hi apareixen dibuixen un retrat més viu que qualsevol classificació exhaustiva: hi ha, en la imperfecció d’aquesta llista, una veritat que les definicions, tan ordenades, rarament permeten veure.
