Llum en la foscor

Sovint es parla de la ciutat natal com si fos un cordó umbilical impossible de trencar. Ens diuen que hem d’exaltar-la amb entusiasme. Pel que fa a Lleida, Anna Sáez ha certificat la fi del leridanismo, al mateix temps que saludava en el #lleidapower una expressió simpàtica per superar el victimisme, però que corre el risc de no ser més que una versió innòcua del localisme que Josep Pla va qualificar de “particularisme de campanar”. Estimar no pot ser una obligació. Les ciutats combinen llums i ombres, i ens interpel·len amb ambivalència. Allò que avui sembla resplendent, demà pot caure en la banalitat; el que uns condemnen com a xaró, uns altres ho enlairen com a signe d’autenticitat. També en les ciutats s’expressa el relat del poder que en dicta la bellesa, i classifica la qualitat dels cossos, dels costums i dels espais físics.

Cada cop més abundant, la pobresa és generalment observada amb repulsió: façanes escrostonades, locals tancats, brutícia, cossos marcats dormint al carrer... Però si ens hi aturem i la contemplem amb ulls generosos, potser hi descobrirem una bellesa inesperada: el pa compartit, la porta oberta, la creativitat que floreix fins i tot a les esquerdes. Tant la pobresa com la riquesa són estats de l’ànima i del cos. La pobresa, una erupció que no pot ni vol deixar d’advertir que hi és, i la riquesa, amb la sang glaçada a les venes, veu la pobresa com una amenaça inquietant. En ambdós estats hi ha veritats i mentides que cada individu es repeteix en silenci, per gaudir o suportar la vida que li ha tocat de viure. La riquesa urbana imposa codis d’elegància: avingudes llampants, zones exclusives. També amaga la seua deformitat: la fredor daurada, espais on no es respira res, aparença sense ànima, les onades de calor que castiguen places dures i carrers sense arbres, sobretot als qui viuen en condicions precàries.

Potser per això estimar o no la ciutat és secundari: allò important és el seu grau de moralitat. Perquè la lletjor és indiferència, l’arrogància de qui es creu intocable, la condemna a la invisibilitat. La bellesa, en canvi, és el gest discret de qui ajuda, el somriure que alleuja, la mà que s’allarga. I és aquesta bellesa, que resisteix dins i fora de les ciutats, la que finalment persisteix com una llum en la foscor.