Li agradaven els préssecs
Ilià Ehrenburg va ser un escriptor i periodista d’origen jueu, nascut a Kíiv. Va viure una vida marcada pels conflictes europeus del segle XX (les dues guerres mundials, la guerra civil espanyola...), es va vincular de jove a l’activisme revolucionari, va treballar com a corresponsal de guerra i va acabar esdevenint una figura ambivalent de la cultura soviètica. En les 2.000 pàgines de Gent, anys, vida, Ilià Ehrenburg no va escriure unes memòries per ordenar una vida, sinó per travessar tot un segle.
Entre les descripcions que inclou, n’hi ha una que no deixa marge a l’esperança. En les mans d’Ehrenburg cau el diari d’un oficial nazi, trobat al front l’any 1943: un jove capaç de citar Hegel i Goethe i, alhora, d’escriure satisfet: “avui, a Keltsy, hem liquidat quatre mocosos jueus que s’havien amagat sota l’entarimat; després hem rigut, satisfets de la nostra habilitat de per desfer-nos de les rates.” La cultura no l’havia fet millor. Potser, fins i tot, li havia donat una coartada de superioritat.
Aquesta és una de les lliçons més incòmodes: la barbàrie no sempre està vinculada a la ignorància. De vegades, apareix ben vestida, acompanyada de música. Abans de matar, perverteix les paraules i diu “rates”, “invasió”, “dany col·lateral”.
Ehrenburg va venir sovint a Lleida, des del front d’Aragó. S’allotjava al Palace. Un cop ocupada la ciutat pels facciosos, va poder contemplar, des de l’altra banda del riu, sacs terrers i cases mig enderrocades. Un dia, s’escolten els espetecs d’una metralladora. Un projectil trenca la rama d’un presseguer i un altre encerta Currito, un combatent republicà. Un company seu, un sastre barceloní que li sargia una camisa, es gira per amagar les llàgrimes i diu: “al Currito li agradaven molt els préssecs.” No hi ha cap discurs que superi aquesta frase. Reapareix la persona concreta: no una baixa anònima, sinó algú que tenia uns gustos, una memòria, una vida pròpia. Persisteix encara avui la tendència a esborrar el rostre de l’altre abans de fer-lo fora, tancar-lo o bombardejar-lo.
La literatura serveix també per això, per restituir el detall humà enfront de l’abstracció. Davant la fredor del flux de notícies, de vegades ens recorda que cada víctima tenia una manera de caminar, una llengua familiar. I potser també uns préssecs que li agradaven molt.
