La migdiada
De petits, la migdiada ens semblava una injustícia. El món era a fora, encès de llum i de soroll, i els grans ens condemnaven a una habitació en penombra, amb les persianes abaixades i aquell silenci espès de després de dinar. No enteníem que dormir pogués ser un privilegi. La migdiada era una derrota imposada just quan el dia semblava més viu.
Amb els anys, però, canviem de bàndol. Comencem a entendre que hi ha hores que no serveixen per conquerir res. A l’estiu, sobretot, la migdiada no és només son: és una treva. El cos s’aparta de la calor, la casa roman en silenci i el temps es paralitza. Potser per això aquesta pràctica té una història tan llarga. La paraula ve de l’hora sexta romana, aproximadament el migdia, quan el dia ja havia avançat prou i convenia aturar-se. En terres de calor, la pausa no era una extravagància, sinó una forma elemental de saviesa: treballar quan es podia i recollir-se quan el sol exigia massa.
La migdiada té també la seua petita litúrgia: el sofà que no arriba a ser llit, el llibre que cau damunt del pit, la ràdio que continua parlant molt lluny, el soroll dels plats a la cuina, una finestra que es clou. No cal desaparèixer del món gaire estona. De fet, els experts solen recomanar migdiades breus, d’uns vint o trenta minuts, prou llargues per recuperar alerta i descans, però no tant com per despertar amb aquella pesantor de qui ha entrat massa endins en el son. Dormir massa o massa tard pot espatllar la nit. La migdiada bona no substitueix el son nocturn: el complementa, quan cal, amb discreció.
Hi ha estudis curiosos que han convertit aquesta intuïció antiga en una dada moderna. En pilots i tripulacions, una breu becaina planificada millora l’alerta i el rendiment. És bonic pensar que allò que els infants combatíem amb tanta energia ha acabat tenint fins i tot prestigi aeronàutic.
Potser el problema és que hem convertit el descans en una activitat sospitosa. Ens costa acceptar que aturar-se també forma part de viure. La migdiada ens recorda que el cos té una intel·ligència antiga, anterior a l’agenda, al telèfon i a la productivitat. De petits no la volíem fer perquè ens semblava que ens robava el dia. Ara sabem que, alguns dies, ens el retorna.
