Visca Lleida

La primera vegada que vaig ser conscient del meu lleidatanisme (així era com em van anomenar aleshores: l’ilerdenc) va ser en unes estades de Bàsquet a Colell. Allà, a mitjans dels anys 80, ens vam reunir una sèrie de jugadors de bàsquet de formació i de Lleida hi vam acudir (amb taxi) tres. Com que érem franca minoria amb la resta i alguns d’ells es van riure de mi, pel meu accent i perquè barrejava el català amb el castellà, vaig decidir venjar-me a “lo lleidatà”.

El primer dia ens van deixar clar i en perfecte català oriental que no es podia comprar llaminadures i que havíem de consumir únicament el que ens donessin allà. Davant d’aquest avís i com a bon fill de comerciants, vaig decidir invertir tot el meu patrimoni econòmic en la compra d’aquestes llaminadures prohibides i a partir d’aquell dia convertir-me en el seu subministrador, amb dos condicions: la primera, va consistir en el previ pagament del doble del dolç en qüestió. La segona, que poguessin encertar el seu nom en català occidental (bé, en pur lleidatà) i quan no hi havia discussió, en castellà. Després d’aquest episodi, han estat nombroses les ocasions en què he anat fent gala del que és ser lleidatà, de la terra ferma. Ser de Lleida és tenir la sort de ser originari d’una capital preciosa, envoltada de racons fabulosos on viuen excel·lents persones. I és que aquí rau l’èxit de la nostra ciutat, en els seus habitants, en aquells que vivim aquí. No hi ha res millor que passejar o conduir per aquesta ciutat a l’hivern (la nostra boira exigeix tenir alguna cosa més que el carnet) o la sensació d’entrar a casa i posar l’aire condicionat, al màxim, durant l’estiu –la primavera i la tardor fa temps que es van quedar a la Catalunya oriental–. Però el que realment em feia sentir lleidatà, orgullós de ser-ho, és quan acudia al Camp d’Esports vestit amb la meua samarreta blava, la que em va regalar el meu iaio. Cantant amb altres milers de veïns el nostre himne, animant la nostra estimada Unió Esportiva de Lleida. La real. Que gestionava gent de Lleida per amor a Lleida. I a la qual permetíem guanyar, empatar i fins i tot perdre, però mai enganyar. A aquesta institució que ens va fer plorar d’alegria en l’ascens a Primera divisió i plorar de ràbia per descendir l’any següent, però mai de llàstima. Perquè la Unió Esportiva de Lleida mai no ens va fer llàstima. I en això noto ara la diferència, que parlo amb els meus veïns i tots expressen llàstima pel que veuen i passa al Camp d’Esports. I és que sembla que hi juguen dos equips de clubs que es troben disputant els seus partits en la quarta i cinquena divisió del futbol espanyol, un disbarat. Dos projectes encara amateurs i molt diferents entre ells i que no tenen res a veure amb la categoria federativa i ciutadana de la Unió Esportiva de Lleida (no la vaig veure mai jugar en aquestes divisions) i amb els valors que aquesta representava. Però així està el futbol de Lleida i, molt a pesar, el lleidatà. Sort que ara tots junts ens posem la samarreta bordeus i cridem a l’uníson: “Força Lleida o Lleida suporters” amb orgull de ser d’on som i de ser com som, confiant en aquells que marquen amb pas ferm i serè un projecte viable i lleidatà per als lleidatans, a això m’aferro mentre recordo el que vaig fer el dia que van acabar les meues estades a Colell, en què no havia aconseguit guanyar ni un sol partit i mentre el Director repartia els equips per practicar el 5x5 a l’acabar l’últim entrenament –els tres de Lleida al mateix equip–, vaig agafar la pilota de bàsquet i cantant “un pas endavant quan surten al camp” vaig entrar a cistella i vaig ficar el dos a zero, donant-lo per bo i com a resultat final, mentre m’allunyava de la canalla amb els altres xiquets de Lleida, de nou amb taxi, amb la victòria, la pilota i les butxaques plenes.