Boncamí!

Diuen que es pensa millor caminant, i potser per això, cada any, més d’un milió de persones fan algun tram del Camí de Sant Jaume. Alguns s’han posat l’objectiu d’arribar a la catedral compostel·lana, altres només pretenen fugir del brogit que els envolta, o potser del desencís interior. Sigui com sigui, és comú que qui ha fet el Camí reconegui haver descobert una millor versió d’ell mateix i tingui ganes de repetir l’experiència. Tothom, però, comença en condicions similars: amb una motxilla a l’esquena en què es carrega només l’indispensable, sabates còmodes i aquella sensació estranya de no saber ben bé què es busca, ni tan sols si es trobarà a dins del cor o admirant l’horitzó quan el sol es pon. Per això, el Camí s’ha convertit en molt més que una ruta ancestral de pelegrinatge a un dels llocs sants del cristianisme: és una manera de respirar més lent, de tornar a escoltar el cos, de deixar que la ment reposi entre silencis. De fet, el de menys és caminar, ja que hi ha qui el recorre en bicicleta, en moto o a cavall. En el fons, del que es tracta és de tornar a l’essencial.

Mentre el cos es fatiga a força de fer quilòmetres i l’esquena es queixa a causa del pes, mentre surten les primeres butllofes als peus, l’ànima vola lliure, entre riures i descobertes. Hi ha qui tria fer el Camí sol, de vegades només per gaudir del silenci, i també hi ha qui prefereix fer-lo en parella o en grup, però cadascú al seu ritme, al seu propi pas, sempre amb cura de deixar a cadascú aquell espai tan necessari, però alhora amb el gest tan bonic d’esperar l’altre quan no pot més. En companyia, es converteix en un espai en què les converses són més profundes del que permet la quotidianitat. És, també, una lliçó de paciència i empatia en què els desconeguts et desitgen bon camí.

I després queda la tornada al soroll, a les pantalles, als horaris. Tanmateix, tot sembla diferent: alguna cosa s’ha remogut a dins del caminant. Es mira el món d’una altra manera, amb distància i una dosi d’ironia. Alguns s’adonen que ja no tenen tanta pressa, que poden sortir a caminar sense mirar el rellotge o comptar-se les pulsacions. Que es poden entretenir a admirar un paisatge o el detall d’una façana. Perquè el camí no acaba a Santiago sinó que tot just comença quan es torna a casa.