Quanta guerra!

No sé gaire d’on em ve la vocació pel periodisme. Potser de la ràdio sempre posada al cotxe de mon pare i de veure per casa, i llegir des de ben petita, un parell de diaris els diumenges. A primer o segon d’EGB, els dilluns havíem de portar a escola retallada una notícia que volguéssim explicar. Després la votàvem i copiàvem el titular de la que guanyava. Una vegada va ser el meu, era sobre una intoxicació per bolets, la mestra l’escrivia a la pissarra i després nosaltres en un paper de pauta Montessori. El primer cop que vaig notar la tensió de l’actualitat a casa devia ser per aquella època i jo camuflava l’interès, que sabia que no era propi d’una nena, amb la indignació perquè no feien els dibuixos animats de cada tarda. Rondinava asseguda a la saleta de la tele a la vora del padrí que mirava la pantalla on es veien llumets sobre un fons verd que, a ulls d’un infant, semblava el planeta Mart. Si ja teníeu ús de raó en aquella època, identificareu aquestes imatges de la intervenció nord-americana a la guerra del Golf. El padrí, que n’havia viscut una, de guerra, no es podia separar aquell dia de la pantalla. Aquella va ser una guerra “legal”. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides n’havia autoritzat la intervenció armada per fer complir, ara pot semblar una broma, el dret internacional, perquè l’Iraq de Saddam Hussein havia envaït un país sobirà, Kuwait. I això la llei ho prohibeix. A diferència de la segona guerra de l’Iraq, que va ser completament il·legal. Tota la història de les “armes de destrucció massiva” no era fútil perquè tenir-ne suposava un risc per a la pau i l’estabilitat mundial, i aquest és un dels arguments principals per autoritzar l’ús de la força. En aquella època ja estava estudiant a la universitat. Aquell curs, a la facultat de periodisme de l’Autònoma de Barcelona, vam estar un parell de setmanes sense fer classe per les protestes que va generar. No sé si està bé dir-ho, però penso que vaig aprendre més en aquelles jornades fora de les aules que en tota la carrera. Amb el panorama actual, la mobilització del 2003 no sembla una rebequeria juvenil, sinó una defensa necessària i assenyada de la legalitat internacional, ara amenaçada i en entredit.