Piscines

Les piscines ja han obert, cada any obren abans i tanquen més tard, perquè cada any en fa més, de calor. És una calor que s’estira en el temps i s’aferra pertot, a la pell, al terra, a les pedres, a les parets. A les piscines, trobem consol i a mi m’agraden. M’agraden com a símbol d’estiu i de comunitat, com un lloc on trobar-se i passar les tardes llarguíssimes de l’estiu. Un lloc on ser un més i ningú en concret, només una ment abstreta i un cos llànguid que es deixa anar. Són també sinònim de terra, de terra ferma, d’interior. Les piscines a la costa, no cal ni dir-ho, són vulgars, estan desproveïdes de bellesa i significat. Davant la immensitat de la mar són gairebé sòrdides, m’atreviria a dir.

En el pla sonor, el xivarri de la canalla s’acompassa amb el renou de l’aigua que rep l’impacte dels seus cossos flonjos. Les piscines són sinònim indestriable d’infància. De nens que boten des del cantó, de padrins que fan de pares que encara no tenen vacances, de pares que recorden quan eren nens, d’adolescents que deixen de ser-ho i comencen a mirar-se amb uns altres ulls.

Són olor de clor i de crema de sol a la pell. Olor d’herba i de tinta del diari de paper que s’ha mullat, de la pols que s’ha enganxat a les pàgines esgrogueïdes del llibre de la biblioteca i del plàstic del joc de cartes amb què juguen els nens que s’eixuguen coberts per les tovalloles al final de la tarda. Les converses casuals i amables dels coneguts es barregen amb les xerrades sostingudes que salten d’un tema a un altre, entre acords i les desavinences, dels que ja es poden considerar amics.

Són el lloc on voldríem passar totes les vacances, perquè mentre el món continua girant a la mateixa velocitat, aquí el temps té mandra i passa a poc a poc perquè ens és igual, alguna cosa tindrem a la nevera i ja farem sopar quan arribem a casa, que no hi ha pressa, demà no hi ha escola, demà no hi ha obligacions, i encara podem sortir a fer una passejada abans d’anar a dormir que fa molta calor.

No tenen una bellesa clàssica. Les línies rectes i els reflexos de l’aigua, aquesta barreja de modernitat i hedonisme fan més per a un quadre de cultura pop. Les piscines tenen una espècie de bellesa decadent, perquè l’hivern vindrà i quedaran buides i abandonades només com el record de l’estiu que va ser.