De l’àtom a la molècula
En una jornada matinal de diumenge vibrant davant d’un dels grans històrics del bàsquet estatal, el Joventut es va imposar en un duel disputat. Ambdós arribaven a l’Olímpic de Badalona amb tres victòries, i la quarta va caure del costat badaloní gràcies a un gran encert en els triples durant l’últim quart.
Després de cinc jornades, els números parlen: diversos jugadors superen els deu punts de valoració per partit. Contra el Barça van ser sis; davant del Granada, set. Un patró que es repeteix i que demostra la riquesa de la banqueta. Si mirem individualment, Batemon és el més regular, mentre que altres companys s’alternen en protagonisme, la qual cosa ens converteix en un equip impredictible i difícil de defensar.
Dels 20 quarts que s’han disputat fins ara, només un –l’últim d’ahir– no va superar els 15 punts. El poder ofensiu individual sembla evident, però serà suficient a llarg termini? Comptem amb una plantilla experimentada, amb bones individualitats, amb intel·ligència i amb determinació per resoldre partits.
Tanmateix, el veritable salt de qualitat final arribarà quan el talent individual es transformi en joc col·lectiu. Quan passem de ser àtoms a formar una molècula. En aquesta competició hi ha diversos exemples; les molècules més determinants són les formades entre un base-pivot que fan que el joc es converteixi en coral, segur i més temut.
Si assolim aquesta connexió i aconseguim unir el talent, la integració de la resta de les peces es converteix en una cosa més senzilla.
Espectacle, efectivitat, eficiència, valoració i respecte del rival, no és fàcil aconseguir-ho, però està a l’abast d’aquest equip. Tan sols ens resta passar d’àtoms a molècules.
