Direcció i pintura
En l’esport professional és totalment comprensible que es parli de forma natural de jugadors titulars i d’altres de considerats suplents o de la segona unitat. La duresa de la Lliga i les inesperades lesions, que apareixen més sovint del que seria desitjable, han fet imprescindible comptar amb plantilles llargues per evitar ensurts i caigudes de tensió. A la Lliga ACB es nota, i molt, la diferència de plantilles entre els diferents equips. Els considerats de la zona de play-off no tenen problema a fitxar i fitxar davant de qualsevol contratemps, incorporant jugadors de primer nivell; en canvi, els equips de la zona baixa, amb pressupostos més modestos, han de fer malabars per solucionar les baixes de jugadors importants. Aquest és el cas de l’Hiopos Lleida, que ha arrossegat problemes en la direcció de joc durant tota la temporada, una situació que es va agreujar encara més amb la marxa de Cristers Zoriks el mes de gener. Al final ha fitxat no un, sinó dos bases com els barcelonins Dani García i Adrià Rodríguez per poder acabar la temporada.
I si en la direcció ha faltat continuïtat, no menys limitat ha estat el joc a la pintura, amb els dubtes primer i les molèsties i lesions de Golomán després, el nostre pivot titular. Al final, i després de sondejar el mercat, s’ha optat per aturar, de moment, el fitxatge d’un substitut per a l’hongarès. Els ala-pivots acaben jugant de pivots i Ejim i Shurna ja s’hi estan acostumant. El bàsquet és un joc d’equip i aquí tots sumen i ajuden. A falta de recursos, cal encomanar-se a la lluita i al sacrifici. Per primera vegada en la temporada, un base va fer vuit assistències (Dani Garcia, davant del Tenerife), això ja és una altra cosa. Les peces del trencaclosques comencen a encaixar.
