Festa Major

En dos caps de setmana assenyalats a Lleida, la Festa Major i l’Aplec, l’equip es juga el seu futur. L’objectiu inicial era clar: mantenir la categoria. Tanmateix, un inici fulgurant, amb quatre triomfs en les sis primeres jornades, ens va permetre somiar desperts. Vam somiar amb la Copa i fins i tot amb el play-off. La il·lusió va durar el que va durar, perquè es van encendre totes les alarmes i es van sembrar dubtes. I quan el panorama semblava fosc, l’equip va tornar a sorprendre.

Això sí, la contradicció va tornar a escena. Vam vèncer equips superiors, però vam fallar contra aquells de la nostra suposada Lliga. Una irregularitat desconcertant que ens ha acompanyat tota la temporada. Si el maig és, per definició, mes de festes a Lleida, no se m’acut millor metàfora que definir el curs com una autèntica muntanya russa. Durant la temporada s’han repetit els mateixos debats: carències en la direcció, problemes en el joc interior, faltes de continuïtat. En resum, un equip amb llacunes evidents. I ara, quan la temporada entra en el tram final, continuem lluitant per evitar el sofriment (o patint per evitar-lo) i esquivar aquestes dos endimoniades places que condemnen al descens. És el moment de fer-se preguntes incòmodes: Com es va construir aquest equip? On és realment el problema? I la solució?

En massa fases, aquest equip ha recordat un conjunt júnior en creixement: es juga més amb el cor que amb el cap, però s’intueix evolució. La diferència és evident i preocupant: aquí hi ha jugadors “sèniors”. I aquesta contradicció ha estat, per a mi, una de les grans incògnites del curs. Toca confiar que aquesta muntanya russa ens porti a dalt de tot i que puguem gaudir de l’Aplec amb els deures fets.