No és país per a vells, no...

Si vostè té un moment m’agradaria parlar del món que estem deixant, no pas als nostres fills, no, sinó als nostres pares. No és país per a vells, no. Hi ha moltes barreres que ho posen difícil als més febles. Envellir també comporta discriminació. Em sembla pintoresc que l’OMS ens consideri “adultos mayores” a partir dels 60 anys, tot i que en un altre document parlen obertament de “vejez” a partir del número 6, els cràpules.

Quin mal faria tenir algú amb sensibilitat a la cua de les consultes de clíniques o als bancs i no papers indesxifrables i veus enllaunades? Quin problema hi ha a l’afegir un parell d’esglaonets més a les escales de les piscines per facilitar entrar i sortir amb dignitat? Per què ningú se’n recorda que ens fem grans quan posen aquelles palanques impossibles per obrir els contenidors de la brossa i els forats per tirar la bossa a quasi dos metres d’alçada? Per què dimonis continua costant un ronyó posar una rampa o un elevador en un edifici antic quan els necessitarem tots i totes? En quin cap cap que les estructures dels banys siguin un escalèxtric de disseny i els agafadors i penjadors estiguin a l’altura de suecs de metre noranta? Què costa posar passamans, per sistema, a tot arreu, sobretot si hi ha escales o pendent o rellisca? Quin dany terrible comporta, per exemple, tenir tres o quatre cadires a qualsevol botiga?

Ens fem el xulo amb això de l’envelliment actiu i a veure si envellir activament no serà un oxímoron. Vull dir que no cal perdre el cap passant el dia caminant i fent saltirons per fer veure que estem sans com un plegamans, sinó fer coses de “persona normal”. Anar a donar un tomb per uns grans magatzems sense semblar un bolset penjat del braç de la filla, en seria un exemple.

Llegeixo que a Catalunya, a 1 de juliol de l’any passat, hi havia un 19,6% de persones de 65 anys o més. I si hi afegim un 6,4% que van dels 60 als 64, tenim que ja són el 26% del total, entre eixos turons nostrats.

Diu el meu home que no envelleixes mentre continues fent coses “de joves”; tret que ens trenquem la crisma, li dic jo, i el bany de realitat s’emporti riu avall el bany de joventut. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.