“Soc un pobre!”
Si vostè té un moment, aquests dies veient determinades insistències sobre com molesta la misèria dels altres, m’ha vingut a la ment una imatge de la meva infància. Si vostè és de poble i té una edat, potser ho pot compatir. Si és més jove i de ciutat, li resultarà pintoresc.
Quan jo era petita, a la Curullada, les portes de les cases estaven obertes i tu entraves i sorties al crit de “Aaah, Maria!” o un sonat “Quèhisou!”. Preguntaves, però anaves pujant. Tota aquesta litúrgia incloïa també uns personatges que coneixíem, i ells mateixos es definien, com a “pobres”. Aquests sí, avisaven des de l’entrada. Picaven. Algú responia “Qui hi ha?” i la resposta era aquesta: “Soc un pobre”.
A aquella persona se li donava ben bé el que es podia. Ell era “un pobre” que transitava pels pobles, però qui l’ajudava no era necessàriament ric, ni tan sols benestant. Potser estava una mica millor. Una mica de pa, moltes vegades sec. Diners mai. O no ho sé recordar. El pobre marxava. La porta continuava oberta. Avui l’aporofòbia, el rebuig a les persones que viuen en la pobresa, és insultant. Potser perquè ens fa terror pensar que demà podem estar en aquesta situació; que la vida és molt perra.
He posat al google (sí, ja sé que no està de moda) “què vol dir ser pobre?”. Hi ha molts articles que en parlen i tothom coincideix que la idea de ser pobre fa temps que va molt més enllà de passar gana. Avui en dia ets pobre quan els que es creuen rics et fan sentir inferior, bruta, inútil, desequilibrada... Vaja, quan no encaixes en un món de prejudicis.
Amb dades de l’any passat, aquí, a Catalunya, el 24,8% de la població es trobava en risc de pobresa o exclusió social. Sí, quasi 25 de cada 100 persones. El pastís no es reparteix només entre els que són de diferent color o tenen un Déu diferent, no.
El pobre que trucava a casa quan jo era petita ara malda pels carrers, pocs se’l miren, perquè així sembla que no existeixi. Ni té massa per menjar, ni té un sostre, ni té salut. En resum, no té el mínim per satisfer les seves necessitats bàsiques que, per molt bàsiques que siguin, són necessàries per fer això tan fàcil i tan complicat que és viure. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.
