Tinc un ‘hater’!
Si vostè té un moment li he de confessar, compartir i admetre que crec que ja he arribat al zenit, sí. No s’ho creurà: tinc un hater. Que li dic que sí. Tot i ser rossa, rància i de secà, tinc un hater! Per tant, xim-pum.
Honestament li concreto: segur que en tinc un cabàs més, però són d’aquells que s’amaguen, que deuen fer la rialleta, que no tenen nassos de donar la cara. Aquella gent estranya que, perquè et somriuen, ja pensen que no els has pres la mida fa dies. Però el meu hater té més arrestos. En el fons em queia bé (el vaig bloquejar ràpid) perquè donava nom i cognom. Ell és feliç quan després d’un article en defensa de les dones, passa alguna cosa, i pam. No sap com va gaudir de “l’absolució” de Julio Iglesias... Clar, una servidora s’hi havia dedicat una mica al tema. Doncs “quin ridícul has fet!” em va dir. Em tractava de tu, sí.
Això dels haters (odiadors) i els trolls (covards que et diuen coses lletges, sobretot si ets dona, amagats en l’anonimat... No puc amb aquests, miri) té la seva cosa. Llegia que tot i la meva animadversió cap als trolls, aquests són menys perillosos. Sarcàstics, burlescos i absurds, canvien de tema perquè no suporten que no se’ls faci cas. El hater no, té ràbia a l’ànima. Negatiu, agressiu i alerta, a vegades obsessiu.
Aquesta caterva de gent sense vida que les xarxes han aviat carrer avall tenen efectes reals sobre moltíssima gent. 8 de cada 10 joves es troben en mig de discursos d’odi diàriament. El 65% de les persones que som a les xarxes “temem” escriure i ser agredides per aquests perfils, només pel fet d’haver donat la nostra opinió. De l’any 2018 al 2022 es va fer un seguiment dels haters: el 87% eren homes o nois. Les dones som el blanc fàcil i habitual d’aquests odiadors. Els deu fer gràcia. I si ho vol acabar d’arrodonir, a Espanya 7 de cada 10 criatures pateix algun tipus de ciberassetjament cada dia. El mal que fan és remarcable i per això hem de ser valentes i valents i bloquejar-los, silenciar-los, eliminar-los, assenyalar-los..., perquè, al final, tenen l’autoestima tan baixa que marxaran a buscar una altra carnassa que alimenti la seva existència miserable. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.
