Corrupció? La dels altres!

Aquesta setmana hem tingut ració extra de temes de corrupció. El judici contra Jordi Pujol i família i un episodi més de la sèrie: Ábalos, Koldo i companyia, han tornat a fer bullir l’olla a totes les tertúlies. La corrupció a Espanya és un tema tradicional. Tot i els intents de frenar-la, no hi ha setmana que no es descobreixi un nou cas. Es parla molt de corrupció i s’intenta fer pedagogia mediàtica, però una vegada i una altra toca patir nous casos que acabem pagant tots. I en aquest àmbit no es salva cap estament social ni polític. És veritat que no en tenim pas l’exclusiva a casa nostra, però el tractament que en fem i la factura social i política que es paga per la corrupció no és la mateixa. Al sud d’Europa aquest tema com l’estafa i l’engany es veuen amb força benevolència. Però com més al nord anem, més severs es posen a l’hora d’actuar contra aquests fets i castigar-los tant davant la justícia com a nivell social. Els anys que vaig estar directament lligat a la política municipal, vaig haver d’escoltar molt sovint queixes ciutadanes pel caràcter corrupte dels polítics catalans i espanyols. El curiós del tema, però, és que molts d’ells no tenien problema en demanar pagar en negre davant meu en un restaurant o vantar-se d’haver aconseguit pagar una compra en negre o unes reformes sense l’IVA corresponent. Com passa entre els partits polítics, el concepte corrupció és només aplicable a allò que fan els altres, no al que faig jo o els meus. Aquest planejament només es pot arreglar amb una ètica personal rigorosa i no amb un “lo siento mucho, no volverá a ocurrir”, per continuar fent el mateix sabent que no et passarà res. Crec, però, que encara estem lluny d’actuar de manera generalitzada com ho va fer el tenista alemany Gottfried von Cramm a la final de la Copa Davis de 1932. Durant el crucial partit de dobles contra els Estats Units: en una pilota que els donava la victòria, Cramm va anar cap a l’àrbitre del partit i li va dir que havia fregat lleument la pilota i per tant era punt per als americans. Ningú no ho havia notat, però ell ho va reconèixer. Van perdre el punt i finalment el partit. Dins del vestidor el capità alemany el va titllar de traïdor a la pàtria. Ell li va respondre: “No crec pas que hagi fallat al poble alemany, de fet crec que l’he honrat.” Per aquí encara admirem la “mano de Dios” de Maradona.