SEGRE

Creat:

Actualitzat:

El tió em va defecar, entre altres perles (quin gran moment, el de la soca amb barretina), l’última novel·la d’Ian McEwan, anomenada simplement Lliçons –en una portentosa traducció de Jordi Martín Lloret–, un títol escarit per a un volum tan patracolós. En aquest decalatge ja podem intuir molt del que la literatura d’aquest anglès ha donat als seus lectors, que som legió: en un sol mot, de caire humil, s’amaga, batega i es vessa tot un univers ple d’arrels que parteixen de la memòria, del record, s’enfilen pel present impenitents i es projecten fins a més enllà del final del llibre, de la contracoberta, de les mans que el sostenen.Mentre llegeixo, pressento que el gran McEwan ha retornat, després d’algunes narracions fallides (Closca de nou, per exemple), per a deliri de qualsevol ànima humana que es preui. Recordo com van emocionar-me les seves inicials Expiació i Dissabte, monuments en què la carcassa dona peu a un rebost ocult de misèries, entreteixides en el temps, que és allà sempre, amb una constància fèrria, sense que personatges ni lectors puguem fer res per tancar-lo del tot. En la rebotiga del nostre esperit es couen unes menges a foc lent que empudeguen, o perfumen, tota la casa que construïm, a pesar dels embats conjunturals. Partint de detalls a priori fútils, intranscendents, es desferma una allau de sentiments que marquen per sempre. Per moltes palades de terra que hi endossem, la veritat sura com una ressuscitada polsegosa i cantelluda. És cert que el leitmotiv de Lliçons recorda massa al d’una altra gran novel·la, El lector, de Bernhard Schlink, però què importa. El que importa és com hi entres i en surts, mentre t’hi deixes anar. De fet, si McEwan és McEwan és perquè coneix els intricats senders que esclaten en els llocs comuns i no vol descobrir res, sinó revelar-ho, despassar el tel, posar-te de cara a les teves pròpies expectatives. Expiació i La llei del menor han originat també magnífiques pel·lícules (com El lector, la millor Kate Winslet, que Déu la beneeixi). Això, els llocs comuns, i l’escriptura de McEwan, tan amatent a la tradició i a la cara amable de la vida des de la fosca, són les complicitats necessàries per reivindicar, una vegada més, tot el que ens estira, que ens fa ser. Pura reconciliació amb el pas del temps, amb els adeus, amb la vida que torna i torna.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking