Quan arriba
Quan arriba la mort, som més fills del temps que mai. Sembla que s’aturi, però no. Quan arriba la mort, el temps el que fa és anar alentint-se, s’arruga, es tiba, fins a quedar-se quasi quiet. Aquí, el quasi resulta important, decisiu. Com un cotxe atrotinat, maltractat a força de quilòmetres de llum i clots i cedius el pas i fronteres franquejades, que a poc a poc, sense motor, es desaccelera i va demorant-se, en una carretera deserta sens fi.
I quan sembla que toca l’obsolescència, la ferralla inútil que en un passat ignot va ser, un passat del qual ja no queden testimonis, no es para, sinó que salta cap enrere, batega en la seva presència l’absència del que l’ha conduït fins aquí, fins a aquest instant inoperatiu. És un garbuix analògic, el temps, quan arriba la mort. Quan arriba. I aleshores la parsimònia final es rebel·la i s’accelera de nou cap enrere. I salta any rere any descomptant moments irrefrenables, a cor obert, que estaven ocults i van amuntegant-se, fins a la primera adultesa, fins a l’adolescència, fins a la infància, fins a la primera infància, fins a l’úter de tu, quan la vida està feta de promeses i només de promeses.
És aleshores quan t’adones que la mort no arriba amb ulls aliens, o amb els teus propis ulls, i et mira, sinó que arriba sense haver-se mogut, o sigui, des de dins de tu, diríem, era allà des de bon començament, avidant la vida latent, esperonant-la, fins que no ha pogut més i et ralentitza i et deixa movent-te en càmera lenta, molt lenta, com si tornessis a aprendre a llegir amb els tebeos, a aprendre a escoltar la veu que et crida a dinar, a aprendre les olors a taula, al llit, a les figueres de vora casa, a aprendre les cares, a aprendre el silenci, el primer silenci. Tot s’apila quan arriba la mort. En la pols d’una llar impecablement neta, en els sons pels carrers de la ciutat quan sagnava, al capaltard, les fotografies que et tallen els dits quan les agafes malament, maldestrament, quan les companyies se’t fixen igual que un clau en una petita soca que després, sense flames, es crema. Ets tota aquella vida, les vides encartades en vides, el record del teu futur, quan arriba la mort. Quan arriba.
