La Brinca

De ben petit, escoltava fascinat les cançons de La Trinca. No era tant una qüestió generacional, esclar, com passava amb la resta de la família, unes lletres carregades d’ironia i crítica cap a aquells anys grisos, construïts a força de repressió física i moral. Una ventada d’aire fresc que prefigurava tot el que estava a punt de succeir (i que potser no va ser el que hauria hagut, el que hauria pogut, ser. Però cada generació brega i fa el que pot amb el seu present i el passat immediat que hereta). El cas és que la meva obsessió per aquells versaires s’estenia per tot arreu, a través dels cassets, que encara conservo, a la cuina, al quarto, al menjador, al cotxe, una vegada i una altra. A més, sense saber-ho, i juntament amb els còmics de l’Astèrix, estava aprenent la meva pròpia llengua materna, qui m’ho anava a dir, perquè a les aules dels col·legis dels anys setanta el català era bastant escadusser. Més enllà de les pulles, el que em meravellava eren les rimes, el lèxic que utilitzaven, les expressions, desconegudes per mi. Nou de trinca, per exemple, com a títol per a un disc, és insuperable, una dita d’etimologia incerta tot i que sembla provenir d’un antic joc de pilota, molt popular als carrers, anomenat trinquet. I xauxa. Què volia dir, xauxa? Doncs llibertat, com Festa major, en un context en què l’alegria s’havia amagat tant, i durant tant de temps, que anava molt buscada. Trempera matinera o És que m’han dit que..., amb aquell dit esclafant qui gosa alçar la veu, expressar-se, formen part del meu imaginari particular, per sempre.

I allà estava jo, els dissabtes i els diumenges, reescrivint a la meva manera les lletres de les cançons de La Trinca, per pur passatemps, en una època pretèrita molt analògica. Vam muntar, amb dos amics de classe, La Trinca 2, un nom força desafortunat, és cert, però que ens permetia cantar les meves dèries en festes i saraus escolars. Després, les lògiques desavinences en qualsevol grup de pop rock que es preuï van portar a una escissió i un va plegar, de manera que va néixer La Brinca. Només dos. No en calen més per conformar un plural.

La Trinca va mostrar-me la llengua i el món, allà fora, i les ganes de viure i de riure, de pensar, de sentir la pell, sota un cel vaporós que semblava convidar al contrari. Gràcies, Toni Cruz. Ens veiem a la terra de Xauxa.