Les diferències
Alejandro Amenábar, que acaba d’estrenar El cautivo, ha revifat l’antiga polèmica de la suposada homosexualitat de Miguel de Cervantes. Una polèmica absurda, primer perquè és impossible de demostrar d’una manera mínimament objectiva i segon perquè què importa amb qui follava el Manco de Lepanto. Tothom és, hauria de ser, lliure de cardar amb qui vulgui, sempre que no hi hagi cap mena d’abús per cap de les parts implicades. Que Shakespeare fos manifestament bisexual, i d’això sí que en tenim proves, sembla no molestar ningú en el món anglosaxó, i en el món en general, però que aquest símbol de la pàtria espanyola, ni més ni menys que l’autor del Quixot, potser també ho fos ja no agrada tant, no té la mateixa gràcia. En fi, que les picabaralles de les essències pàtries, malgrat que fan pena, fan gràcia.
Amenábar, per cert, compon la música de les seves pel·lícules, cosa que resulta força curiosa i que denota un talent innat per a la creació, emprenent camins diversos. El més il·lustre dels seus predecessors en aquest art és Charles Chaplin. Poca gent coneix que Charlot tenia arrels gitanes, uns ancestres que expliquen la majoria dels seus films. La invenció mateixa del rodamón sofisticat, pur de cor, rebel, amb el seu bastó de bambú batallant contra les injustícies de l’univers, sense un sostre, etern nòmada, n’és una prova. També les bandes sonores que creava, amb els violins i les guitarres que tan bé sonaven en les mans de Stéphane Grappelli i Django Reinhardt. I Brahms, Brahms omnipresent, que també estava obsessionat amb la música dels gitanos. Alguns dels seus músics fetitxe, que sempre l’acompanyaven, ho van ser.
L’actitud rebel, i política, de Chaplin el portaria a l’exili suís, assetjat pel maccarthisme i la cacera de bruixes. Mai tornaria als EUA, tan sols un cop, al final de la seva vida, per recollir un Oscar honorífic que per cert ja havia guanyat el 1929. No se sap del cert on va néixer i les seves restes van ser profanades, tot i que recuperades al cap d’uns mesos. Els genis com Chaplin, com Shakespeare, com Cervantes, sempre topen amb les societats que els aviden. I la seva pervivència tan sols fa que donar-los la raó, contra prejudicis absurds, aquells que naixen sovint en la ment dels mediocres, els ignorants i els furibunds. No hi ha sentiment més estúpid que l’enveja.
