Fornicacions

És un detall que gràcies al Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, el famós DIEC, ja puguem fornicar dins del matrimoni. Fins ara, aquell que fornicava només ho podia fer, normativa lingüística en mà, fora d’aquesta sagrada unió. El diccionari de referència del nostre malparat idioma, que en qüestions d’actualitat sempre va una mica bastant del tot endarrerit, ja accepta fornicar per a tot tipus de còpula, sigui quina sigui la seva ubicació física o legal. Ja veieu que les rèmores de la nostra eterna frustració laica, el rastre del nostre adn catòlic, costen un món d’esbandir. De fet, el diccionari encara alberga referències racistes, homòfobes i misògines. Almenys fa relativament poc l’Institut va tenir a bé posar al dia també un parent proper de fornicar, follar, “fer l’acte sexual” (quan és intransitiu; costa d’entendre que un verb així sigui intransitiu, si em permeteu un acudit lingüístic fàcil) o “fer l’acte sexual amb algú” (especifica el mode pronominal). Follar durant dècades tan sols significava el que ara és la primera accepció, “prémer, aixafar, trepitjant”, i conserva, per a glòria de la llengua, un dels millors exemples mai escrits en un diccionari: “Avui farem la verema i demà follarem.” Simplement sublim.

El DIEC, endut per aquest arravatament, ha optat per incloure altres termes que clamaven al cel que no acollís avui dia: dana, autoajuda, rumorologia, procrastinar –un dels meus verbs preferits a l’hora d’implementar-lo, “ajornar (la realització d’una tasca ineludible)”–, manga, preqüela, sushi, caputxino, mozzarella, taitxí, aiguagim, jacuzzi i, per tancar el cercle i rematar l’epifania orgiàstica de tan provecta institució, manxar en el sentit de copular i pop com la “persona que té tendència a toquejar els altres, fins al punt de resultar molesta”. Les noves núvol i migrar són la tímida, però contundent, aportació en l’àmbit tecnològic, en el qual, per cert, diguem-ho de passada, internet fa molt de temps que és paraula adoptada en minúscula, a pesar de l’ús en majúscula que en fan curiosament professionals del ram. Però ja se sap que els diccionaris estan condemnats a quedar-se, en la seva tasca primordial de preservació, molt lluny, o darrere, de la realitat dels parlants. Aquests seguiran demanant i bevent xupitos, no didalets, i dient barbaritats que tard o d’hora seran normatives.