Les paraules
Veig una entrevista antiga a Montserrat Abelló, aquella magnífica poeta nascuda a Tarragona el 1918 i que va morir el 2014 a Barcelona. Les poetes no haurien de morir mai. Ja de gran, Abelló diu coses essencials, molt ben pensades i expressades, fruit de la destil·lació que donen els anys. No recorda ja alguns títols de llibres, i l’entrevistadora ha d’ajudar-la, però tant és. El que importa és el contingut, la idea, el fonament que sosté un pensament. I no recordar fil per randa, per exemple, el títol decasíl·lab d’una famosa novel·la escrita per una famosa escriptora mallorquina, pot ser també un motiu de fonda alegria. La memòria, si la deixes manifestar-se per si sola, serà sàvia.
Una de les perles de l’escriptora és aquella que sosté que és feminista “a la força”. No es tracta d’un tema social o vocacional, de principis preestablerts, sinó d’una exigència a la qual la vida mateixa l’ha abocat. I ha canviat l’heteropatriarcat amb les noves generacions? La resposta d’ella és un no rotund. Potser ha canviat “singularment”, nom a nom, però no pas “col·lectivament”. La situació d’inferioritat de les dones continua intacta en la generalitat humana, inclosa la nostra societat. Ella mateixa va fer massa cas de les tonteries que li va dir, condescendent, un Joan Oliver Pere Quart que valorava que els poemes que va escriure després del seu epifànic primer llibre, Vida diària, no valien la pena. I va callar durant dues dècades. Carles Riba creia que ella componia “una poesia en to menor”. Una creadora ha de fer sempre el que li dicti la raó, el cor i totes les altres parts del cos, i obviar el que li alliçonin els homes (i les dones). Si no, no tindríem Víctor Català, ni Maria-Mercè Marçal ni Sylvia Plath, la poeta que Abelló tant i tan bé va traduir i que va acabar entaforant el cap en un forn.
L’autora d’Al cor de les paraules confessa que va esclatar poèticament quan va entendre que el poema no eren síl·labes, sinó mots, entrexocant com barques a la deriva. I que, seguint mestres com Eliot, i Carson, i Atwood, i Rich, la norma, les tradicions, cal primer saber-les al dit per després trencar-les, eixamplar-les. Igual que la vida. “El nostre pitjor enemic som nosaltres mateixos. Viure és molt més inexplicable que morir.”
