El lideratge que ningú veu

Hi ha un tipus de lideratge que no apareix en cap informe de resultats. No genera titulars, no se celebra en reunions de direcció i rares vegades s’esmenta en les avaluacions d’acompliment. És el lideratge quotidià: el que ocorre en un passadís, en una conversa de cinc minuts, en la forma en què un responsable respon quan algú comet un error, en la mirada que acompanya una decisió difícil.

Anomenem-la Marta. Directiva d’una empresa mitjana, amb un equip de dotze persones. Ningú fora del seu departament no sabia gaire bé què feia, més enllà que la seua àrea funcionava. Els números eren correctes, les entregues puntuals, la rotació gairebé inexistent. Un dia, des de la direcció general, li van preguntar què feia de diferent. Es va quedar pensant uns segons i va respondre: “Res especial. Intento estar disponible sense que sembli que estic supervisant.”

Aquesta frase senzilla amagava una cosa que costa molt construir i molt poc destruir: la presència sense control.

La Marta no revisava la feina de ningú sense que li demanessin opinió. No preguntava per què alguna cosa s’havia fet d’una manera determinada quan el resultat era bo. No convocava reunions per actualitzar l’estat del que ja sabia. Però sí que apareixia quan algú tenia un problema, abans que aquest problema es convertís en un incendi.

El lideratge que ningú veu no és el lideratge invisible. És el que no necessita aplaudiments per funcionar. No busca ser reconegut en cada decisió perquè ha entès una cosa essencial: el treball d’un líder no és protagonitzar, sinó possibilitar. I possibilitar exigeix precisament el contrari del que molts sistemes de reconeixement premien: menys visibilitat pròpia, més visibilitat de l’equip.

Fa dècades que la investigació sobre lideratge autèntic documenta una cosa que les organitzacions continuen resistint: les competències que més impacte tenen en el compromís i el rendiment d’un equip no són les més espectaculars.

No són la capacitat d’inspirar en els grans moments ni l’habilitat per prendre decisions sota pressió extrema. Són competències més discretes: la consistència entre el que es diu i el que es fa, la transparència en la comunicació, l’autoconeixement que permet saber quan un s’equivoca, la disponibilitat emocional per a l’altre en els moments ordinaris.

Cap d’aquestes coses és particularment fotogènica. Però són les que determinen si un equip té ganes de tornar a la feina dilluns al matí.

Hi ha organitzacions que fa anys que mesuren el rendiment dels seus equips sense mesurar el lideratge que el produeix. S’analitzen resultats, indicadors, ràtios de productivitat, enquestes de clima. Però poques vegades es posa sota la lupa la qualitat real de les competències directives que expliquen per què aquests números són el que són.

El lideratge que ningú veu segueix allà, cada dia, donant forma a la cultura de l’organització, protegint-la o erosionant-la, en silenci. Potser el més urgent no és celebrar més els líders visibles. Sinó aprendre a detectar i desenvolupar els que construeixen des del que no es veu.