Com som?
Quan conec un grup de persones noves, en un entorn diferent de l’habitual, m’agrada fer un petit experiment. En funció del context o les persones que m’acompanyen, els nous coneguts es fan una idea diferent de com soc. És una bona manera de veure’m des d’un altre lloc, com si pogués observar-me amb ulls nous. Som com la gent pensa que som? O som com ens ha modelat la seva mirada?
Recordo perfectament la sensació que vaig tenir quan vaig passar de l’escola a l’institut. Vaig canviar d’amistats i vaig experimentar com aquells nous ulls em miraven sense prejudicis, sense pòsits acumulats al llarg dels anys. Jo seguia sent la mateixa, però la mirada era diferent. I quan vaig marxar cap a la universitat, aquell efecte es va amplificar per mil. No em coneixia absolutament ningú, i jo tampoc no coneixia ningú. Era com començar amb la taula rasa. Tenia l’oportunitat de ser com volia ser, de modelar una nova Gemma.
Això em fa pensar en les persones que no han tingut l’oportunitat de marxar mai del seu entorn. Penso, sobretot, en poblacions petites, on qui més qui menys, té una etiqueta que s’ha anat formant amb els anys. Llocs on, pel simple fet d’haver nascut a determinada casa, ja tens implícitament unes característiques assumides. Ets hereu d’un nom, i no té per què ser dolent, però ja et marca, sense que tu hagis fet res. Tots tenim present què pensen de nosaltres els altres, i d’una manera o altra això ens condiciona, especialment quan som petits o adolescents, quan més necessitem sentir-nos acceptats, formar part d’un col·lectiu o comunitat. Per això, quan vaig marxar i vaig conèixer gent que no sabia res de mi ni del meu entorn, vaig sentir una llibertat absoluta per desenvolupar-me com creia que era jo en realitat, o potser com volia ser. Tenia una nova oportunitat per créixer.
Evidentment, això no és definitiu. Però la pressió del que s’espera de nosaltres, la mirada del que els altres creuen saber de tu, hi és. Quan anys després vaig tornar, ja com a adulta, a la ciutat que m’havia vist créixer, aquella mirada ja no em pesava tant. Tot i això, sempre he pensat que en cada grup de persones que he conegut al llarg de la vida, coneixen una Gemma diferent. I, en canvi, jo soc la mateixa. O potser no?
