Presències virtuals

El 30 minuts de TV3 va posar recentment el focus sobre la canalla que passa moltes hores davant de mòbils i tablets. Resulta fàcil fer-se la idea que això no serà bo i que tindrà greus conseqüències futures. Sincerament, és un problema que tenim tots (petits i grans). Només cal anar pel carrer i observar la quantitat de persones que caminem mirant la pantalleta. Encara que, és clar, per adonar-se’n cal que aixequem els ulls del mòbil. Això també inclou el perillós costum de conduir amb l’aparell a la mà, per molt que se’ns avisi de les conseqüències tràgiques i sancions que ens pot comportar. Tenim un problema, estem enganxats! Ens fascina contemplar la vida dins d’un rectangle ple de colors. Ja no parlo d’aquells que viatgen a indrets preciosos i només miren el que tenen a davant a través de les imatges, que penjaran ràpidament a les seves xarxes socials. Fer això no deixa de ser una manera de no ser present al lloc on s’ha viatjat i no pensar que, per mirar fotos i vídeos de viatges, no cal sortir de casa. Però quan veiem gent que està pendent del mòbil comunicant-se amb altres, hem de pensar que aquella persona no té el cap on físicament té el cos. Seria interessant reflexionar que si, de cop i volta, apareguéssim on hi ha la persona amb qui xategem, possiblement no mantindrien aquella conversa. Curiosament ens estem comunicant fugint i estant absents. Jo sóc una persona que organitzo i col·laboro en molts actes, i us en faríeu creus de la quantitat de gent que hi assisteix, però que alhora està absent. Hem arribat a un punt en què molts ja necessiten dos o tres dispositius a la vegada: miren la tele, tenen l’ordinador a la falda i estan pendents del mòbil. És una moda que passarà? No ho crec pas. Ben mirat és meravellós tenir aquestes tecnologies. Però em fa l’efecte que, independentment de l’educació dels joves, totes i tots ens hem de reunir amb nosaltres mateixos i reflexionar sobre com aquesta connexió global permanent ens fa perdre instants, emocions i realitats que tenim al voltant. Adaptant la mítica frase de John Lennon, ens podria sorgir: la vida és allò que passa mentre estàs mirant el mòbil, no? Ah, per cert, dins de tots aquests enganxats –i per als que ja em coneixeu– també he parlat en primera persona...