I al vuitè mes descansà

Doncs ja el tenim aquí, i amb el permís de la política, que sempre ha tingut l’habilitat de fer que els estius semblin menys estius, l’agost és un mes que tradicionalment s’ha caracteritzat per tenir 31 dies de treva. Aquest compàs d’espera es percep molt més que no pas durant els dies que van de Nadal a Reis, sobretot perquè aquest període és molt més curt.

L’agost ens proporciona una sensació d’aturada general, de descans col·lectiu, de retenció del ritme quotidià. És com si es trenquessin les regles de l’espai-temps, perquè ningú sembla ser al lloc on normalment és i mai a les hores en què suposadament hauria de ser-hi. Són uns dies de fer el tato, d’estar a la lluna o de dormir a la palla. Allò que, quan s’acosta, ja saps que no és operatiu per a res, sinó un salt mental fins que s’acabi l’estiu, que és quan es torna a reiniciar el món. Tot plegat és així, o com a mínim es percep així, sempre que no siguis un autònom com jo soc. Per als autònoms, l’agost és una bomba a la línia de flotació de la nostra paciència, un espai de temps que no diferencia un mes de l’altre. Tant li fa si els autònoms continuem treballant tot el mes i facturem tant o més que la resta de l’any. A l’agost no es cobra a temps, ni es responen correus electrònics amb pressupostos, ni es permet tenir els interlocutors necessaris per saber l’estat dels projectes. No hi ha ningú a l’altra banda. Bé, sí que hi ha gent per demanar coses, a vegades fins i tot per exigir-les amb tota la pressa del món, però ningú autoritzat per respondre dubtes sobre la facturació, i per descomptat ningú per pagar les factures pendents. Si aconsegueixes parlar amb una persona de carn i ossos, totes les respostes tenen una paraula en comú. Setembre. La paraula màgica, la garantia del futur funcionament, la tornada al món real.

Per tant, per a moltes persones, l’agost és sinònim d’espera, de recés, de trànsit. El mes en què treballes sense tenir un horitzó immediat. El mes en què els temes administratius són simples monòlegs. No és nou i ja t’ho agafes amb humor, un humor resignat. Però no deixa de sorprendre que en una societat tan extremadament connectada com és l’actual encara hagis d’esperar trenta dies, trenta llargs dies, per saber quan arribarà la teva font de subsistència.