Resistència a la tradició
A Lleida, en dies com el d’avui de celebració de Tots Sants, l’aire urbà fa olor de flors naturals i de brases de castanyes torrades. No és un perfum casual: són els anuncis de rigor de la visita als cementiris i de gaudir de la Castanyada i, curiosament, hi sobresurt pel mig la brillantor d’alguns aparadors amb productes vinculats amb Halloween.
Les activitats de la Castanyada varen començar ahir, nit del Dia de Tots Sants, però de molt abans que ja veiem parades de castanyes pels carrers de la ciutat. Diuen que la Castanyada va néixer com un dinar de difunts, una manera senzilla d’acompanyar la nit i el record. Aleshores no hi havia intenció festiva ni folklore organitzat: només famílies reunides al costat del foc, compartint castanyes, moniatos i vi dolç mentre sonaven les campanes pels morts. Avui, a Lleida, es mantenen molts d’aquests costums encara que el context hagi canviat. Als carrers els torradors rosteixen les castanyes en bidons ennegrits a fi d’embolicar-les en cons de paper. A les llars no hi falten moscatell i panellets. Jo els solia anar a buscar a la Pastisseria Pons, a Prat de la Riba, tot just davant de quan antigament al seu tram final no hi havia continuïtat. Fora del nostre país, i sobretot als Estats Units, aquests dies se celebra Halloween. Causa gràcia veure com els nens disfressats toquen el timbre i demanen caramels (sí, com sempre ho hem vist a les pel·lícules). Sembla impossible lluitar contra gegants culturals, com és el cas del Halloween americà. I com també és cert que fa pena pensar com algunes tradicions es van diluint. Això de “protegir les tradicions pures” és una quimera: al final totes les tradicions són barreja, herència o préstec. És com aquella veïna que es disfressa de bruixa per compartir panellets a l’escala. És un clar exemple de la barreja de tradicions que actualment tenim a Catalunya.
En aquestes dates acostumen a sortir els puristes que maleeixen Halloween. Suposo que a molts pares els importa poc la crítica quan veuen el seu fill disfressat de petit Dràcula, mort de riure, jugant amb altres nens. Però jo continuaré apropant-me un cop més als llocs de venda de castanyes –els que tenim de sempre pel carrer Major o bé per la zona alta– a comprar una paperina i gaudir d’aquest petit plaer que ens dona la tardor.
