SEGRE
Qualsevol nit pot sortir el sol

Qualsevol nit pot sortir el solSEGRE

Creat:

Actualitzat:

La majoria de la meva generació vam rebre la nostra educació sentimental en castellà. Els tebeos de l’editorial Bruguera en van ser els responsables i les historietes de Francisco Ibáñez i els seus personatges poca-soltes, els culpables. Mortadelo y Filemón, Rompetechos, Pepe Gotera y Otilio, El Botones Sacarino i 13 Rue del Percebe van construir l’imaginari d’uns nens gairebé feliços que van néixer durant els anys 60 en un país que acabava de sortir de l’autarquia i en què els treballadors a base de pencar moltes hores, sovint en més d’una feina, van poder començar a gaudir de béns de consum capitalista pagant-los, això sí!, amb terminis interminables i lletres de canvi a la vista.

Va ser l’època de l’arribada dels primers televisors a les cases, dels Seat Sis-cents i d’aquell referèndum en què votar significava que volies que el Caudillo continués i votar no, que el Generalísimo no marxés. Certament, era una Espanya en blanc i negre que encara projectava als cinemes abans de la primera pel·lícula el Nodo, el noticiari en què un pare de la pàtria bondadós i omnipresent es passava la vida inaugurant pantans i presentant planes de desarrollo. Un país en el qual els nens anàvem a una escola de nens i les nenes a una de nenes, en què els mestres ens ensinistraven a cantar la taula de multiplicar cada matí i a aixecar-nos tots alhora quan algú visitava la nostra aula per adreçar-li ¡buenos días tenga ustet! I quan la mateixa visita se n’anava, un sonor ¡que ustet lo pase bien! Una escola en la qual el mestre ens ensenyava a base de garrotades que respecte era igual a por i que si no feies el que s’esperava de tu, t’ho recordava brutalment i implacablement.

S’ha mort Francisco Ibáñez, l’home que ens distreia de la misèria moral i ambiental que ens envoltava i que a base d’animalades de tebeo ens va descobrir altres mons i que no calia anar-se’n lluny per trobar-los perquè eren a dins nostre. El pas dels anys ens ho ha fet oblidar però el que hem vist en campanya electoral ens ho ha recordat, de sobte. Si és cert que el temps no compta, ni l’espai, i que qualsevol nit pot sortir el sol, fem que surti la del 23-J.

Al cap i a la fi, no depèn de ningú més que de nosaltres.

tracking