I tu, què n’esperes, del passat?

La memòria és un ésser estrafolari comparable a un amor encès com una foguera que de sobte et nega el que t’ha donat moltes vegades i quan menys t’ho esperes t’ho torna a donar. Per això hi flirtegem. Ens permet veure’ns com ens veu Déu. Aquest és el motiu pel qual la pregunta essencial que et fas és: i tu, què n’esperes, del passat? No hi ha cap vida que càpigui en una vida. Qui no n’ha viscut unes quantes, no ha viscut. “Yo, que tantos hombres he sido, no he sido nunca aquel en cuyo amor desfallecía Matilde Urbach.” No tenim ni idea de qui és Matilde Urbach, però ens agraden tant, aquests versos de Borges! La vida pot ser distant com ho és una ciutat quan ha passat molt de temps i hi transitem amb la certesa que ens donen els pares interminables: una brisa com una bandera. N’hi ha prou amb dos perquè neixi un món, i cada vegada que veiem un bebè donem les gràcies. Per què per ser feliç fa falta que no sapiguem que ho som? No ho sabem, però això no té cap importància perquè no cal ser feliç. Només cal estar alegre. El dolor explica el temps i l’alegria, l’eternitat. Laetitia (“alegria” en llatí) ve de latus, que vol dir ample, i els tristos són tan estrets! S’ha de desconfiar de qui mai no riu: no és una persona seriosa. Menystenir el present és ser nens mimats que quan reben regals ni tan sols els desemboliquen. La meitat de la bellesa del món és en els ulls que la miren. Grècia és només ruïna per a qui no sap mirar. Els déus són invisibles per a qui no sap escoltar. Els desastres que ocorren cada dia són el banc de proves de la nostra paciència, que té una gran fortalesa perquè existeix per fortuna la tossuderia biològica que ens sosté. No és bo quedar-se sempre a la riba, com el mol·lusc que imita la roca. Nedar contra corrent és sensat si les aigües van cap a unes cascades. Volem abastar tota la mar, però es perd en la llunyania, allà on la terra s’ajunta amb el cel. On hi haurà el final? Qui l’haurà vist? Cantem el que perdem per no perdre el que cantem. Els ulls ploren perquè hi veuen, i veuen tantes coses, i tan lletges, que no és estrany que els tanquem per poder dormir. Això és el que fem, sense èmfasi i amb sobrietat. L’epitafi de Buster Keaton diu: “The End”.