Mai és massa tard

QUAN HO hem gastat tot menys l’amor sempre hi ha qui ens recorda el que hem perdut i nosaltres li diem: no ens parlis de la mar ara que som a la muntanya. No té cap sentit enyorar la força que teníem quan érem joves perquè llavors érem idiotes i desgraciats. Sabem que la bondat ha de ser intrèpida perquè ens ho van dir els pares, potser no amb aquestes paraules però sí amb els fets. Els avis eren insolents amb els superiors, els pares amb els iguals, nosaltres amb els inferiors. En els nostres moments més pessimistes pensem desesperadament que només els fanàtics tenen el cap clar, saben el que volen i actuen amb determinació per aconseguir-ho. Al contrari que els superbs, que la primera cosa que ignoren, en la seva supèrbia, és la seva ignorància, des de la qual regnen al món, nosaltres pensem que ningú és innocent encara que es demostri el contrari i creiem que per ser digne no n’hi ha prou amb quedar-se amb la vergonya i s’ha de tenir la valentia d’arribar al penediment. ¿Es nota tant la nostra vanitat com notem la dels altres? ¡Quantes coses ens semblarien menys irritants si no fóssim tan envejosos! De persones bones n’hi ha que creuen en Déu i n’hi ha que no; les dolentes es creuen déus. La limitació de la intel·ligència humana és infinita. El ximple amb prestigi enlluerna molts espavilats. Donar voltes a un problema està bé, però primer hem d’assegurar-nos que és un problema. Einstein diu que si sabem què estem fent quan investiguem alguna cosa, llavors allò no és investigació. Podríem repetir la frase canviant investigar per viure i investigació per vida. Dir que no pots opinar sobre tal cosa o tal altra perquè no has estudiat filosofia és una falta de respecte a la filosofia, com si pensessis que només és una ciència. Desanimar-se és una pèrdua de temps absoluta. Mai és massa tard per a res que sigui veritablement important. Si diguéssim tot el que volem dir no parlaríem tant. Que no ens recordin la mar ara que som a la muntanya de cims pedregosos amb reflexos de plata envoltats de l’or de la tarda que cau. Ho hem gastat tot menys l’amor i ens queda aquesta vista que ens alegra la vida i una dolça convivència feta de silencis que són pauses musicals.