Últimes paraules
A l’aristòcrata Henri de Xavière, abans de ser guillotinat durant la Revolució Francesa, li van oferir una copa de vi i va dir: “no, gràcies; quan bec acostumo a perdre el cap.” Un altre patrici va demanar acabar el capítol del llibre que estava llegint quan el van anar a buscar a la presó per dur-lo a la guillotina, i quan el va acabar va doblegar la pàgina per marcar per on anava. Les últimes paraules són importants. ¿Quantes coses no sabem si les hem viscut o són fantasies que confonem amb la vida veritable, potser perquè són més veritables que la vida? Ens agrada no veure només una sola cosa quan veiem una cosa sola; no estar només en un lloc quan estem en un lloc. El que és visible és només un exemple del que és real. Els ulls no veuen; saben. Ens diuen que hem d’aprendre a mirar, que les coses s’han de veure per elles mateixes, i ens recorden les paraules de Miguel d’Ors: “Maldito Baudelaire, malditos Goethe y Borges, que ahora que contemplo la luna no me dejan ver la luna”, però nosaltres contestem amb les paraules de Víctor Botas: “Bendito Baudelaire, benditos Goethe y Borges, que ahora que contemplo la luna me permiten ver en ella cosas que no verá ningún astrónomo.” La lluna com a espill del passat. Vivim mirant endavant i comprenem mirant enrere. Els vells es refereixen als seus companys de generació com a nois i n’expliquen escenes de la infantesa que nosaltres imaginem en blanc i negre i ells veuen en color. En una de les frases més emocionants que he llegit mai sobre música, Mozart diu d’un dels seus concerts: “és brillant, però li falta pobresa.” I en una frase commovedora sobre un fill, Miguel Hernández parla de “rival del sol / porvenir de mis huesos / y de mi amor”. Totes les músiques del món són variacions sobre el batec d’una nena abans de néixer. Els éssers purs mereixen l’ombra dels arbres i de l’amor. No hi ha res més emocionant que l’orgull dels pobres perquè només poden presumir de coses importants. Hem viscut oberts al món com un captaire l’existència del qual ha consistit a vendre el palmell de la mà. Ja hem escollit les últimes paraules. Les volem gravades a la làpida al cementiri i seran aquestes tres: “De seguida torno.”
