Un 13,3 sobre 14

Aquesta setmana s’ha fet viral el vídeo d’una noia que, en veure les notes de les proves d’accés a la universitat, patia una crisi d’ansietat. No havia aconseguit la nota mínima per entrar a Medicina. No és que hagués tret males notes. Simplement, no havia arribat al 13,3 sobre 14. Aquesta és, avui, la nota mitjana per accedir a Medicina. Hem normalitzat que, per poder estudiar Medicina a Lleida, calgui un 12,4. Per aconseguir aquestes notes, els alumnes han de treure pràcticament un 9,5 o un 10 en totes les assignatures. Han de tenir un expedient de Batxillerat impecable. I per fer-ho, passen dos anys estudiant sense descans. Sense vida social. Quan jo vaig entrar a Medicina, feia teatre i era voluntari amb la Creu Roja. Aquell any es necessitava un 6,7 sobre 10 per accedir-hi. Què ha passat? Per què Medicina, i també, en cert grau, Infermeria, s’han convertit en carreres tan demanades? Què porta els joves a triar aquests estudis, quan sabem que els professionals sanitaris són un dels col·lectius amb més burnout, i que molts senten que la seva feina no té el reconeixement social que mereix? Potser tot això hauria de fer-nos pensar i reflexionar. A la facultat ens arriben alumnes amb molta pressió per estudiar i treure sempre les millors notes. Viuen l’etapa universitària com una cursa. El gaudi per aprendre, el sentit crític, el treball en equip… sovint es dilueixen enmig de l’angoixa per la nota final. I després, la frustració al topar-se amb la realitat de la nostra medicina social i humana. Cada cop més propera a la ciència mèdica que enunciava Virchow. Aquest any, per primer cop, un alumne va venir a revisar la seva nota. Havia tret un 9,5 i volia un 10. Va acabar amb un 8. També aquí hi ha una responsabilitat compartida. Res passa perquè sí. Cal una reflexió seriosa, des de les universitats i des dels col·legis professionals, sobre quin ha de ser l’accés als estudis de Medicina. Les PAU havien estat una prova justa, equitativa, que igualava oportunitats. Però, a mesura que pugen les notes de tall, proliferen les universitats privades per als qui s’ho poden permetre. O per a aquells que, per complir els somnis dels fills, s’han d’endeutar. I la igualtat, com en tantes altres coses, acaba sent una quimera.