Fins quan?
Aquest 27 de setembre, la secció artística de l’AEM ha fet 100 anys. Una entitat cultural que manté activa la realització d’obres de teatre de forma anual per actors amateurs que estimen el teatre i la ciutat. Més enllà de mantenir la tradició dels Pastorets per Nadal, han recuperat l’edició de l’obra d’El Tenorio en Broma per Tots Sants, i cada any estrenen una obra que després es pot veure per diferents escenaris del nostre territori. Persones destacades de la cultura lleidatana han estat actors d’aquesta entitat centenària: Jordi Plens, Miquel Lluís Sabaté, Màrius Carretero o en Pepito Cabasés, entre els més de 350 actors i actrius que hem format part en algun moment de la nostra vida d’aquesta gran entitat cultural. No és fàcil que una entitat sense ànim de lucre pugui passar la barrera dels 100 anys, i com que res passa perquè sí, aquesta setmana també han sortit publicats els resultats de l’anàlisi genètica que es va fer a la senyora Maria Branyas que va viure 117 anys. Els resultats han mostrat que presentava senyals de vellesa extrema i també de longevitat saludable. La persona que més ha viscut a la història combinava aquesta genètica amb una vida saludable i una xarxa social força important. Arran dels resultats, ja hi ha multitud de notícies sobre les opcions de futur de fàrmacs i teràpies que converteixin la vellesa en una malaltia, i que per tant es pugui evitar o curar. És important saber quins trets genètics té algú que de forma excepcional hagi viscut tants anys, però precisament aquesta excepcionalitat fa difícil que aquestes condicions es puguin repetir de forma fàcil. Potser podrem frenar l’envelliment de determinades cèl·lules que ho fan de forma prematura, però perseguir la vida eterna obre la següent pregunta. Com cabrem en un planeta si la gent no mor? I la següent pregunta, fins quan haurem de viure? I com ho farem? La meva padrina, que va viure 97 anys i que havia perdut germans i la major part d’amigues, tenia la sensacióque Déu se l’havia saltat. Una frase que també deia la sra. Branyas. I això, a la meva padrina, no li generava una gran alegria, ja que l’existència consistia més a estar que a ser. A convertir-se en espectador d’una vida en la qual els actors principals són uns altres.
