Peixets platejats

Aquest cap de setmana ha fet 88 anys del bombardeig del Liceu Escolar. Aquell atac va deixar almenys 210 víctimes documentades. Entre elles, molts alumnes i professors d’aquella moderna institució educativa. Res tornaria a ser igual, i l’objectiu d’aterrir la població es va aconseguir. Avui volia compartir amb vostès com ho va viure la meva padrina Ramona. A l’inici de la guerra tenia prop de 12 anys i ja no va tornar més a l’escola. Vivien als voltants de la carretera d’Osca i, aquella tarda del 2 de novembre, mentre jugaven, van veure uns avions sobrevolant la ciutat. Després d’un any i escaig de guerra estaven acostumats a moltes coses. Havien presenciat afusellaments al Camp de Mart, havien vist cossos de persones i animals pels carrers i camins, i havien assumit que la guerra formava part de la seva quotidianitat. Però, de sobte, aquell dia els avions deixaven caure uns “peixets platejats” que brillaven moltíssim sota el sol de les tres de la tarda. Ella i el seu germà Federico es van quedar bocabadats en veure com no paraven de caure sobre la ciutat. I recordava el soroll. Ja gran, encara imitava el xiulet de les bombes mentre queien i l’impacte quan arribaven a terra. No sabien què eren fins després. Sempre m’ha sobtat aquella innocència dels nens que encara no havien vist mai aquelles màquines de mort i destrucció. Després havien vist els cossos davant de l’Hospital de Santa Maria. Especialment l’havia marcat una nena amb els cabells arrissats i unes arracades de perla blanca. La descrivia amb tanta claredat que jo mateix me la podia imaginar perfectament. Aquell no va ser l’únic bombardeig. El març de 1938 Lleida en va patir un altre, i setmanes després arribaria la caiguda de la ciutat. En aquell bombardeig va morir una germana del meu padrí, al carrer Claver, quan una família la va intentar protegir refugiant-se en un portal a pocs metres de casa seva. Enguany, que parlem de mig segle de transició democràtica, aquests fets poden semblar llunyans. Cada cop queden menys supervivents d’aquells tres anys de guerra, però no podem oblidar que algú va donar les coordenades a l’aviació italiana d’on era aquella escola. I ja saben que qui no recorda la història està condemnat a repetir-la. Res passa perquè sí.