93 hores

Era un diumenge d’agost del 2017, a les 5 de la matinada. Esperava el resultat d’un TAC cranial quan ens van prealertar: accident de trànsit greu a la sortida d’una festa major. Ens portaven tres joves inestables, molt greus. En aquell moment hauria volgut plorar. Era la meva tercera guàrdia de la setmana. És a dir, ja portava noranta hores treballades en set dies. En un sistema on la jornada recomanada és de 35 o 40 hores, jo ja gairebé l’havia triplicada. Per sort, l’adrenalina ens va activar. I tot l’equip va fer el que havia de fer. Aquells tres nois se’n van sortir. A les vuit del matí, l’eufòria d’haver contribuït a salvar tres vides semblava compensar el moment de debilitat de la matinada. Però la pregunta incòmoda és inevitable: i si no hagués anat bé? I si, per la manca de son, ens haguéssim equivocat? Poden imaginar la resposta. Aquests dies hi ha vagues arreu del país. I sí, cal millorar les condicions de tots els professionals sanitaris. Però no podem continuar negant una evidència: l’organització i el reconeixement de la professió mèdica s’han d’adequar a la realitat del 2026. No parlo només de diners. Parlo de model. De planificació. De com garantim que el sistema sigui sostenible sense cremar els que el sostenen. Saben que una de les causes que més es repeteixen quan parlem de burnout és sentir que no tens temps per fer bé la feina? No poder atendre bé els pacients. El que crema, de veritat, és treballar amb la sensació constant que no arribes, que no ho estàs fent com cal. Com es mereix el pacient. Per això en aquest debat també hi han de ser els ciutadans. Perquè ells també volen que la seva metgessa els dediqui temps. I una rialla. Volen que el professional que els atén, i potser els opera de matinada, tingui una planificació que li permeti descansar. I que se li reconegui l’expertesa perquè no hagi de marxar a una altra comunitat o a un altre país, o que senzillament ho deixi córrer. Si el sistema es manté, en part, gràcies a l’esforç i dedicació dels professionals, potser és hora d’actuar en conseqüència. Res passa perquè sí. Tots volem un sistema que respongui quan el necessitem, i això només és possible si cuidem també els qui cuiden. Si ho fem bé, hi guanyem professionals i ciutadans.