SEGRE

Creat:

Actualitzat:

La incansable Agrupació Cultural La Femosa d’Artesa de Lleida acaba de treure del forn la publicació Cròniques d’un pagès cantautor. Jordi Oró i Puig no les tenia totes quan li van proposar d’escriure unes memòries. Ara fa 50 anys Oró va formar part d’un moviment modest i poc reconegut, el de la Nova Cançó de Ponent. I a través de la seua efímera però intensa carrera musical es fa un retrat d’una època convulsa. Que em perdonin la ignorància els més grans, però jo no havia sentit a parlar mai del recital de cançó catalana del 7 d’abril de 1974 al claustre de la Seu Vella. Com corresponia a l’època, l’organitzava una cèl·lula marxista-leninista de la capital de la Terra Ferma i tenia el suport (entenc que moral) del Partit del Treball.

Oró diu que no va gosar preguntar si pagaven. “Abans de segar i batre s’ha de sembrar”, li havia ensenyat el seu pare. Miquel Sancho, Teima i Josep Borrell, Xerric, completaven el cartell. Va decidir ser sincer i dir que ell era pagès i jornaler. Volia allunyar-se d’esnobismes, d’aparentar el que no era. I va agradar, especialment quan va interpretar una cançó amb lletra d’un poema de Màrius Torres avui molt conegut, però aleshores encara molt silenciat, Molt lluny d’aquí.

A partir de llavors, els concerts es van anar succeint. I els problemes amb la censura. El festival Cançons per la llibertat, que s’havia de celebrar a Cervera el febrer de 1976 amb José Antonio Labordeta com a principal reclam, no va rebre l’autorització de les autoritats. Franco havia mort, però el franquisme no. L’anomenada Transició vivia instal·lada en la incoherència més absoluta i només uns mesos més tard es va autoritzar amb tota normalitat les Sis hores de Cançó a Bellpuig. Actuar al costat de Xavier Ribalta, Ovidi Montllor o Marina Rossell era poc més que un somni per a Jordi Oró, però tenia aparaulat un concert a Aspa aquell mateix dia i va arribar molt tard.

Tan tard, de fet, que ja només quedava per cantar Ovidi Montllor. “Vaig pujar a l’escenari una mica nerviós però molt decidit” i malgrat el cansament del públic, se’l va posar a la butxaca. Però del que se sent més orgullós és d’haver posat música a tantes tractorades. “En aquesta vida es pot canviar tot menys el caràcter.” És exacte.

tracking