SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Qualsevol temps passat va ser anterior. I estrany. Quan mires pel retrovisor t’adones que la teua educació sentimental es va impartir en un món convuls i canviant. Sempre podràs exercir de replicant i dir allò que has vist coses que no us creuríeu, com una biennal d’art contemporani en una caserna de la policia nacional. Era un lloc que formava part del paisatge de la teua adolescència. Una plaça enfonsada enmig del barri antic de Lleida amb molt jovent assegut en una mena d’escala que l’envoltava. Al davant, com si fos l’escenari d’un amfiteatre, una comissaria destartalada. Que la zona d’oci més animada d’aquells temps fos en aquell punt precís és un misteri. O no. La Cantonada, un bar ubicat on el seu nom indica d’aquella plaça sense nom, exercia de porta d’entrada dels vins, que no eren on són ara, sinó en un laberint de carrerons per on pul·lulaven personatges d’El Víbora. Cavalls salvatges a manta. La primera vegada que vaig creuar aquesta plaça sense nom ja no hi havia maderos a la porta, però encara no s’hi havien fet obres. Només entrar veies un passamans de fusta amb marietes. Please show your suport. La Panera, un antic magatzem de gra, quedarà sempre lligada en el meu record amb aquesta peça de Pedro Mora que formava part de la I Biennal Cristòfol. La Cantonada va tancar. De fet, l’edifici es va enderrocar i l’antiga caserna del davant es va convertir en un centre d’art contemporani fa vint anys. Va ser amb una exposició d’Antoni Tàpies. “M’heu fet molt feliç”, va dir. “M’imaginava un edifici medieval i és molt modern”. Vint-i-una columnes del segle XIII sustentant la paradoxa. “No crec en l’art decoratiu. Sempre ha de tenir una dimensió pública, social”. Era a punt de fer 80 anys. Va explicar que no havia estat a Lleida des del 1936, quan era un nen que s’endinsava en la foscor d’una guerra. Desconec si aquella primavera del 2003 va tenir algun pensament per a Màrius Torres. No s’havien arribat a conèixer, però seixanta anys enrere, el gener del 1943, Tàpies havia ingressat al sanatori de Puig d’Olena, on només feia uns dies que hi havia mort l’autor de La ciutat llunyana. “Ara comprenc més aquell fals optimisme i estranya melangia que duien als ulls tots els qui portaven a casa”.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking