La religió contra l'algoritme

Que la intel·ligència artificial sigui un tema de debat recurrent en els nostres dies és una cosa tan evident com necessària, però que una sèrie ho faci servir per enfrontar una monja contra un algoritme totpoderós ja sona a idea una mica més delirant. I, efectivament, la nova producció de Peacock ho és.

Creada per Damon Lindelof (Watchmen, Lost) i Tara Hernandez (The Big Bang Theory, El joven Sheldon), aquesta cinta dividida en vuit episodis narra la història de la germana Simone (Betty Gilpin), una religiosa que s’embarca en la recerca del Sant Greal per enderrocar una intel·ligència artificial que controla el planeta –i que dona nom al xou– per evitar així un imminent col·lapse mundial. Si a això li afegim un company de viatge com és el seu ex i cowboy de rodeo, Wiley (Jake McDorman), ja tenim la recepta perfecta per, almenys, donar-li una oportunitat i deixar-nos sorprendre. I això és vàlid per a tots els públics, perquè a Mrs.

Davis s’entremesclen sense complexos els gèneres de comèdia dramàtica, la ciència-ficció, l’acció i el suspens. “No subestimis l’estúpid que es torna això, carinyo” li adverteix al segon capítol la nostra protagonista Wiley després de demanar-li la seua ajuda. Personalment, no puc deixar de prendre aquesta sentència com una gens subtil declaració d’intencions per part de Lindelof i Hernandez.

I el millor de tot és que l’acoblament de tan dispars elements acaba funcionant de forma fins i tot coherent dins una aparent utopia –o potser distopia?– controlada per una espècie de Siri. Se’ns presenta un món en el qual s’ha erradicat la fam, la guerra, i fins i tot la solitud, però d’altra banda no totes les persones es mostren satisfetes amb això –en el cas de Simone, culpa la IA de la mort del seu pare, interpretat per David Arquette–. Al llarg de la sèrie, el trepidant ritme del guió es combina amb l’enginy més agut, donant lloc tant a frenètiques escenes de persecució com a personatges de tall surrealista com és el cas del científic anomenat Schrödinger (Ben Chaplin), qui ha passat anys encallat en una illa deserta amb un gat.

I per si no n’hi hagués prou, també apareixen algunes picades d’ullet al film El club de la lucha (1999). Mrs. Davis és en definitiva una esbojarrada metàfora de la fe davant la ciència, la màgia contra la tecnologia, i de com aquests aparentment pols oposats compleixen amb una sèrie de propòsits similars en les nostres vides quotidianes: creure en alguna cosa.