‘Un món feliç’ de Vince Gilligan
Carol Sturka (Rhea Seehorn), la “dona més desgraciada del planeta”, té com a missió salvar el món de la felicitat. Amb aquesta escarida sinopsi, el cineasta Vince Gilligan (Expediente X, Breaking Bad) ha aconseguit seduir milions d’espectadors a tot el globus –número 1 en 80 països des que es va estrenar, incloent els Estats Units i Espanya, amb una valoració inicial del 100% en portals com Rotten Tomatoes– per regalar-nos una aposta d’autor tan ambiciosa com insòlita en el seu to. La trama arranca amb un descobriment astronòmic que desencadena un insòlit “contagi” a la Terra, convertint gairebé tota la humanitat en un rusc feliç i harmoniós. Precisament, el títol de la cinta al·ludeix a la locució llatina e pluribus unum, que significa “de molts, un”. En aquest context, la nostra protagonista, considerada com un error del sistema, emprèn un viatge entre el dol i la resistència per entendre què ens fa individus, què sacrifiquem a l’integrar-nos i si val la pena salvar una societat que, per fi, cohabita en pau. Des d’Albuquerque, Nou Mèxic, a reunions d’immunes a Europa, la cinta de nou episodis barreja la sàtira amb la ciència-ficció i el suspens des d’una perspectiva clarament humanista, jugant a descol·locar l’espectador amb una deliberada opacitat i el pausat ritme del guió. Malgrat que les comparacions són odioses i malgrat l’excel·lent rebuda de l’audiència, part de la crítica ha assenyalat que el xou no està a l’altura de l’univers Heisenberg, també obra de Gilligan. Des d’aquí, no podem estar-hi més desacord. L’arrancada del capítol pilot és una de les millors vistes en anys, la història desborda originalitat i la intriga se sosté des del primer fins a l’últim minut. A l’espera de la conclusió de la temporada inicial, sí que comparteixo el dubte que la segona part –ja encarregada per Apple– aconsegueixi estirar l’interès de la premissa o si al contrari perdrà força com, lamentablement, acostuma a passar en creacions d’aquestes característiques. Si per al novel·lista Aldous Huxley Un món feliç (1932) suposava un distòpic escenari sotmès pel maneig de les emocions mitjançant narcòtics, Gilligan l’ha elevat a la màxima potència –extraterrestre– amb una esplèndida interpretació de Seehorn en el paper principal. El lliure albir contra el somni d’una existència idíl·lica. L’ordre i el control davant la persistència de ser humans.
