Fantasia austera d’artificis

Concebuda en els seus inicis com a pel·lícula per acabar convertint-se en una sèrie de sis capítols, Nibelungos és l’última i ambiciosa aposta alemanya de fantasia èpica que no s’amaga a pretendre l’èxit de Joc de trons (2011) i Vikings (2013). Tanmateix, tal com comentarem més endavant, tot apunta que el resultat final ha quedat per sota d’aquest objectiu. Emmarcada en una Europa mítica inspirada en les llegendes germàniques medievals, la trama segueix Gunter (Dominic Marcus Singer), un jove inexpert pressionat a ocupar el tron de Burgundia després de la mort del rei Dankrat (Jörg Hartmann). A causa de l’amenaça d’huns i romans assetjant les fronteres del seu regne, l’acabat de nomenar monarca emprèn una perillosa expedició a Iseland juntament amb Sigfrido de Xanten (Jannis Niewöhner), un llegendari mercenari i matadracs, amb la finalitat de casar Brunilda (Rosalinde Mynster), reina valquíria dotada d’antics poders màgics, i crear una aliança que podria decantar la guerra al seu favor. Fins i tot amb aquesta sinopsi, es pot alertar l’espectador que en aquesta creació de Cyrill Boss, Philipp Stennert i Doron Wisotzky, basada en la novel·la Hagen von Tronje (1986) de Wolfgang Hohlbein, prevalen les intrigues de palau i els embolics familiars i romàntics davant l’acció i els efectes especials propis del gènere. A això cap afegir-li un molt dens context narratiu que requereix la màxima atenció per no perdre el fil, desenvolupat sota una molt irregular posada en escena i a un foc tan lent que pot arribar a desesperar els qui esperin les escenes de batalles. Sobre la decisió de tancar certs episodis amb música pop, millor no fer cap comentari. Per tot això, no és estrany que la recepció per part de l’audiència hagi estat una mica tèbia, amb certa divisió entre els fans d’aquest tipus de produccions. A l’altre costat de la balança, la cinta és tota una exhibició visual gràcies a l’ús intensiu d’exteriors i una fotografia freda i ombrívola que construeix un món medieval físic, brut i creïble. La solidesa del seu repartiment, la profunditat dels personatges i el magistral tancament de l’estructura narrativa –cosa que s’agraeix en un context de continuacions interminables per meres finalitats comercials– són la resta de principals cartes per enganxar els qui busquin una relectura adulta del mite des d’un prisma de guerra psicològica per sobre de l’espectacle de dracs i màgia.