L’angoixa generacional il·lustrada
Vaig descobrir Zerocalcare, pseudònim de Michele Rech, navegant per xarxes socials fa uns anys. Historietista italià supervendes, activista antifeixista i cronista d’una generació travessada per la precarietat, la culpa política i la desorientació, són les senyes d’identitat d’un artista el salt del qual a Netflix va amplificar la seua obra internacionalment a través d’un tipus d’animació adulta més pròxima al diari íntim que al producte industrial convencional. Després de Cortar por la línea de puntos (2021) i Este mundo no me hará mala persona (2023), el passat 27 de maig va aterrar la tercera minisèrie de la saga amb la tornada de Zero (Zerocalcare), àlter ego de Rech, neuròtic, autoconscient i ple de contradiccions, acompanyat una vegada més per la seua particular versió de Pepito Grillo en forma d’Armadillo (Valerio Mastandrea), personatge que actua com a veu de la consciència i termòmetre moral. La trama arranca amb Zero i Jabalí (Héctor Ireta de Alba), un dels millors amics de la infància del protagonista, provant de mantenir a la superfície un petit bar de barri. El que sembla una modesta aventura de supervivència econòmica quotidiana va derivant en una successió de deutes, malentesos i drames personals que posen a prova no només el negoci, sinó també els vincles que fins llavors semblaven infrangibles. La sèrie converteix així una premissa mínima –tirar endavant un local “por cuatro perras”– en una amarga reflexió sobre el pas a l’adultesa, la precarietat i aquell moment en què un comença a descobrir que l’amistat també pot desgastar-se. Si els seus anteriors treballs s’enfocaven cap a l’apatia generacional, l’auge de la ultradreta o les fractures socials del nostre temps, Por cuatro perras es pregunta què ocorre quan la traïció, la decepció o la distància ja no venen només del sistema, sinó també dels qui havien estat el nostre refugi. A cavall de la sàtira i la melancolia, l’univers de Zerocalcare no utilitza l’humor per suavitzar el conflicte, sinó per fer-lo més dolorós. Els veloços diàlegs, les digressions mentals, els inserits autoreflexius i els canvis de registre mantenen aquesta energia caòtica tan pròpia de l’autor, mentre el rerefons emocional es va tornant cada vegada més amarg. Ni perfecta ni tampoc accessible per a totes les audiències, especialment recomanada per a una fornada que no temi veure’s reflectida davant de l’angoixa de la modernitat.
