Acceptació

Mentre prenen cafè, les amigues xerren pels colzes. No hi ha cap tema de debat encetat. Parlen de tot i de res. “Que morena!” “Aquesta calor no es pot aguantar.” “Em sembla que em faré una blefaroplàstia, la parpella em penja tant que gairebé no hi veig.” “Jo no em penso fer res. Si no hi veig, em posaré ulleres.” “Ruca! Què haurà de veure una cosa amb l’altra?” Fins que arriba un moment que la Carme llegeix un article del Josep Grau, redactor en cap del diari SEGRE, titulat “Pietat”. La Carme fa de lectora mentre la resta deixa la xerrameca per escoltar atentament. Totes callen, fins que llegeix: “...el millor és que ens recordin i somriguin que és el que fem nosaltres amb els morts...” La Dolors interromp: “Sembla que m’hagi llegit el pensament. Fa dos dies vaig fer un escrit parlant-ne.”

La Carme xiuxiueja a la Berta: “Què t’hi jugues que ens ho llegeix? És més pesada que un plom.” La Dolors és conscient que han malparlat d’ella, però tant se val. No s’atura: «Es titula: “Recordar i somriure” i diu: “La mort de qui estimes és incompatible amb la seva acceptació. El traspàs torna la realitat en irreal. El món que coneixes deixa d’existir. La teva vida des d’ara ja no serà la mateixa. I et preguntes com pots continuar vivint quan, ell o ella, se n’ha anat per sempre. Una ràbia immensa s’apodera dels raonaments i sentiments. Si és mort/a que es mori tothom. La desesma és tal que intentes negociar amb les forces de la natura. Arribes a prometre que pujaràs al cel en patinet i en baixaràs en bicicleta si, tot plegat, només és un malson. Ningú no t’escolta. Qui ha marxat no torna. Plores. La tristesa és tan gran que els ulls es tornen fonts que semblen emmagatzemar tota l’aigua del Danubi. Fins que, fent bona aquella dita que diu que: “El cor s’estreny tant com s’estreny la terra”, les llàgrimes s’eixuguen i la ferida sagnant es torna cicatriu.”»

Els dies, els mesos i els anys no s’aturen. Un dia goses mirar enrere i et topes amb una cara i uns ulls. Sents una olor i una veu familiar. Els teus morts, aquells que has estimat i t’han estimat, et venen a veure. I sents que se t’enriola el cor i se t’omplen de somriures els llavis. Ja no penses en el que has perdut sinó en el que has viscut.”

La Carme murmura a la Berta: “Ja t’ho he dit. Pesada com ella sola.”