L’important
Les amigues s’asseuen davant d’una taula ben parada. Les estovalles blanques impol·lutes. La distribució de les begudes i les menges semblen un quadre de colors. No hi ha res com fer la trobada setmanal a casa de la Berta. El sol llueix i una agradable brisa belluga les fulles dels arbres mentre expandeix l’olor de la gespa.
Quan ja estan totes assegudes, la Mercè es deixa endur pels records i explica que va tenir una por immensa quan era petita i li van dir que hauria de dur ulleres. El seu veí del replà d’escala, un nen de més o menys la seva edat que també en duia, li explicava els insults que, durant un temps, va haver de suportar dels companys. Que si tens quatre ulls, que si ets un vell, que si ets un setciències. Sort en va tenir que a més d’espavilat també era bon esportista i aviat tots es van oblidar de les ulleres i el van deixar en pau. “Jo vaig tenir més sort”, assegura, “vaig desvetllar més curiositat que cap altra cosa. Encara que no he acabat mai de foragitar la por de perdre la visió.”
La Dolors continua la conversa: «La por de perdre la vista potser és més comuna del que sembla. Un dia al poble, quan era més petita que un tap de barral, amb una amiga jugàvem a fer pastetes al carrer. Mentre totes dues estàvem enjogassades, una veïna se’ns va apropar i, després d’interessar-se pels nostres jocs, va dir: “He anat a vendre ous a la plaça i no els he venut perquè anaven massa cars.” Jo vaig pensar: “Car, no vol dir que valen molts diners?”. Si els ven, no és el que vol? Vaig donar voltes als mots car i barat i em vaig adonar que el fet era que no els havia venut perquè anaven barats. La veïna havia utilitzat el mot car en el lloc de barat mentre feia una ganyota. Això significava que parlava del revés? Quin trasbals em va provocar. D’aleshores vaig tenir pànic a perdre la visió. Si no podia veure la cara de la gent em perdria l’expressió dels ulls i la gesticulació de la boca. Si no veia les cares, com podria saber si deien una cosa o la seva contrària?»
L’Emi conclou el tema quan diu: “Si no hi veiéssim, ens perdríem les postes de sol, el color del cel, els somriures dels nostres fills i l’esguard dels qui estimem. Tot plegat em fa pensar en el valor que donem a les coses supèrflues i el poc que en donem a allò que és de debò important.”
