CarpeDiem
Les amigues estan esverades, no poden estar gaire estona prenent el cafè setmanal. Gairebé totes, en acabar la trobada, compraran flors i netejaran les làpides familiars del cementiri. Tots Sants és a la cantonada i no val a badar. Malgrat tot, la conversa no s’atura, fer-les callar és missió impossible. Avui gira entorn els fossars, la mort i el més enllà.
La Berta els explica com es va assabentar que la seva vida acabaria en mort. No tenia pas més de quatre o cinc anys, quan va preguntar a la seva mare per què les campanes de l’església sonaven d’aquella manera tan trista. La mare va respondre que tocaven a morts. Va continuar preguntant. Què vol dir estar mort? El pare morirà? Tu moriràs? Jo moriré? A mesura que les respostes avançaven, el cel s’enfosquia. Era un dia força lluminós que es va enteranyinar i, segons ella, d’aleshores ja mai més el sol no va tornar a brillar igual.
La Roser pren la paraula: “A mi, això de la mort em provoca un caramull de sentiments ben oposats. D’una banda, em causa inquietud, inclús por, però d’una altra em desvetlla una curiositat il·limitada. Serà ràpida? Lenta? En passar el llindar, m’atraurà una llum sense ressemblat com diuen alguns o bé m’endinsaré en la nit més negra? Em convertiré en una altra cosa? Seré un buit dins el buit?”
La Carme la interromp: «Apa! Vinga, visca l’Alegria! Quin mal de cor sentir aquestes coses. Jo cada dia miro la Parca a la cara i li dic: “Mira, noia, quan em toqui no facis el ruc, no t’entretinguis. Tan sols et demano un cop sec. Vaja, com la mort del conill en mans de ma padrina. Un patac i adeu-siau!”»
La Dolors no para de riure: «L’altra! Això no es pot aguantar. A veure qui la diu més grossa. De tota manera jo ja fa dies que busco un bon epitafi i n’he trobat de força enginyosos, com el del còmic Stan Laurel: “Si algú al meu funeral fa cara d’enterrament no li tornaré a parlar mai més.”»
L’Anna les recrimina: “Potser ja n’hi ha prou d’aquest color. Jo prefereixo parlar de felicitat i alegria. Saber que m’he de morir només em serveix per gaudir al màxim del temps de què disposo fins a aclucar els ulls definitivament. Ara mateix demanaré al cambrer que ens dugui panellets i vi dolç. Ens endolcirem i brindarem per la vida que ja hem gaudit i per la que ens queda per gaudir. Carpe Diem!”
