Posteritat
Tan bon punt les amigues seuen davant d’una tassa de cafè, la Mercè explica que la Dolors ha trucat per justificar que no farà cap a la trobada setmanal. Es veu que està acabant un treball d’investigació amb uns companys i que, si aconsegueixen els resultats que esperen obtenir, entraran de facto a la posteritat.
La Carme, en escoltar-ho, es posa a riure mentre diu: “Això mateix! Perquè ella ho digui! Quina ruqueria més gran. Qui entra o no a la posteritat, ho decideix la mateixa posteritat. I, evidentment, ja no hi serà per saber-ho.”
Llavors és quan la Rebeca evoca la història d’uns veïns seus. Segons sembla, al poble de la seva infantesa hi vivien dos germans, l’Emili i el Ramon de Cal Cansalada. L’Emili, l’hereu, era un veritable tarambana. Es va casar i va tenir fills. Poc després del darrer nadó, va deixar la dona i els descendents. Que, finalment, van acabar per abandonar el poble.
El Ramon, el cabaler, era bon jan, responsable i estalviador com ell sol. També es va casar i va tenir un fill. Va ser un bon mestre d’escola. Fins i tot va arribar a escriure i publicar uns quants contes infantils. Un mal dia, ell, la seva dona i el fill van tenir un accident. Cap dels tres no va sobreviure. I, ja que no hi havia cap altre parent més proper, tots els seus béns van passar a l’Emili.
L’Emili va seguir com sempre. No va deixar mai de córrer rere unes faldilles ni de jugar a cartes fins a l’avorriment. Vet aquí que, un dia, l’autocar que passava a buscar els nens dels pobles de la comarca per dur-los a col·legi va aparcar a la plaça. El xofer havia tingut una indisposició i va entrar un moment a la cafeteria. Temps més que suficient perquè el vehicle es desfrenés i iniciés una carrera embogida pendent avall. L’Emili, que en aquell moment sortia de casa, en adonar-se de la situació, va arrencar a córrer i sense pensar-ho dues vegades va pujar al vehicle. Quan li mancaven, tan sols, dos dits per empotrar-se contra una paret va aturar l’autobús en sec. Va salvar d’un tràgic destí cinquanta-cinc criatures de la comarca. Des d’aquell moment va passar a ser, gairebé, un heroi.
En agraïment, des que va morir l’Emili, mai no han faltat flors en la seva tomba. També li han dedicat una plaça i li han erigit un bust davant de l’Ajuntament. Ningú no recorda el Ramon.
