La Roser

Cada cop que el grup d’amigues es reuneix per prendre cafè i fer tertúlia, la Roser es dirigeix a la barra de la cafeteria per demanar el diari. Aquest fet s’ha tornat un ritual que repeteix setmanalment. Com si es tractés d’una gracieta, mentre gira els fulls del periòdic, diu: “El miro per si trobo la meva esquela.”

A la trobada d’avui, la Roser ha demanat el diari i s’ha assegut vora les amigues. Ha començat a girar fulls, llegia tan sols els titulars, mentre repetia en veu alta aquella mena de mantra: “El miro per si trobo la meva esquela.” Cap de les altres no li ha fet el mínim cas. Ha estat com si les seves paraules s’haguessin evaporat abans de sortir per la boca. No ha prestat atenció a la indiferència de les amigues quan els seus ulls han topat amb una de les esqueles: “Roser Llevador Cipó ha tornat a la casa del pare el...” A mesura que llegia empal·lidia. Totes les seves dades estaven allí. Les seves i les de la família més propera. Les lletres ballaven davant seu, en una mena de dansa macabra. Segurament es tractava d’una coincidència.Una coincidència amb el seu nom i cognoms? Data de naixement? Noms de la família més pròxima? Massa coincidència.

La Roser aixeca el cap del diari i observa les amigues. Totes atentes a la conversa, participen activament en diàlegs de mai acabar. “Sí, però no.” “Jo hi estic d’acord, tot i que...” “Jo gens ni mica.” Tot transcorre com si ella no hi fos. Com si s’hagués integrat en l’aire. S’aixeca de la cadira i dona la volta a la taula. Intenta cridar la seva atenció. Ningú percep la seva presència. L’envaeix una suor freda. Gotes salades grans com a perles li regalimen front avall. La cara, el cos, les mans, tot moll. La suor l’ha xopat de dalt a baix. Tremolins que no pot controlar li recorren el cos. Les cames li fan figa. El cap li rodola. Els pensaments no s’aturen. Què ha passat? Quan? Com? Ningú no li ho pot explicar? El desesper és tan gran que concentra tota la força en la gola i un crit esgarrifós la desperta. “Gràcies a Déu! Tot plegat només ha estat tan sols un malson.”

Ara, la Roser ja es troba a la cafeteria amb les amigues. La Carme li pregunta: “I el diari? Que no busques la teva esquela?” La Roser respon prest: “No. Avui no.” Mentre pensa: “No ho penso fer. No cal pas cridar el mal temps.”